No cal fer valoracions

Sembla què és típic i tòpic acabar l' any fent una valoració o un resum de tot el que ha passat.
També és costum fer-se propòsits i plantejar-se nous reptes.
En realitat no cal que s' acabi l' any per adonar-te'n de que no ha estat el millor, de que en el temps que vivim ens emprenya pensar que "cualquier tiempo pasado fue mejor".
I no cal fer valoracions, esta clar que podem anar a pitjor però també a millor, o no?
Encara hauré de donar gràcies a les noves tecnologies perquè després de tants anys, no estat fins ara que la gent ha començat a preguntar-me: com estas? conscients de que no estic bé. Alguns no gosen preguntar, encara, però sents que et miren amb diferents ulls, i callen.
No es necessària la compassió però si la comprensió que et permet mostrar-te tal com ets o estàs sense dissimular o fer veure que tot va bé. 
Després de 10 dies de vacances començo a estar millor, el dolor va remetent que no la ràbia i la decepció de sentir que aquest any alguna cosa ha canviat i res tornarà a ser igual.
No he fet cap valoració però he revisat les fotos, els centenars de fotos que he fet en els meus passeigs sense rumb, milers de mirades cercant esperança i .... 

Veus com la Núria també té nervi?

Increïble !!!!
Quina imatge dono, com em veuen els demés? Sense nervi? si tot el meus cos esta encarcarat...si per això tinc més dolor...però si, he fet el "paripe" i mig organitzat el dinar de Nadal. Sola no ho podria fer,  de fet sola podria fer poques coses.
Gran Nit de Nadal amb teràpia familiar...com s' esforcen per fer que em senti millor... cadascú a la seva manera. Ells no es mereixen que em deprimeixi però entenen que no puc fer-hi més. Però el seu recolzament em dona forces, acabem jugant els quatre al trivial !!!
I el dia de Nadal entre tots m' han fet riure, riure amb ganes, com feia temps que no feia !!!!
En aquestes reunions familiars es fa tan evident que tinc els millors fills del mon !!!!!!!!!!!!!!
Per a mi ho son.

Un Nadal diferent

Ho diuen a la tele, tothom en parla...aquestes festes son diferents...no hi ha diners.

Però tothom segueix fent el que toca,  sembla que és obligatori estar content per Nadal.

Jo ja fa temps que voldria adormir-me precisament avui, dia 23 i despertar-me el dia 7. L' única cosa que em feia suportar aquest dies era l' alegria dels nens, als que havíem acostumat a tenir regals, i esperaven aquest dies amb joia i impaciència.

Ara s' ha fet grans i , com jo, pensen que tot això de les festes de Nadal, és una bajanada ..que només son per gastar diners. Però som incapaços de deslliurar-nos de la pressió familiar i ens sentim obligats a comprar algun regalet i sobretot a organitzar  i participar en els àpats tradicionals....aleshores és quan t' en adones de que falten diners...i et sents absolutament imbècil per no engegar-ho tot a rodar.

Què son els valors, les tradicions, els respecte per els grans? M' indigno per no saber dir prou.

I surto al carrer en un dia com avui, gris, humit, fred i res del que veig aconsegueix encomanar-me ni una mica d' il·lusió. Ja estan desmuntant la fira, aquest any no hi hem anat...queden alguns arbres, tions, o guarniments mig per terra entre la brossa. Les últimes paradetes resisteixen provant de vendre alguna ponsètia a algun vianant retardat.

Surto per comprar algun regal, coses que necessitem, aixi ens sentim menys culpables de comprar per que toca, però jo m´hi sento igual en sentir-me dir que ara si que puc comprar el que fa un temps no podia...amb un to de retret.

I ja se m' ha estroncat del tot el dia, el de ahir, el d' avui i el de demà. Estic massa sensible i vulnerable, sé que no tinc dret a deprimir-me però no ho puc evitar.

El dia no acompanya gens...però mica en mica el cel es va aclarint...les meves idees no, i sobretot els meus sentiments. Aquest any en sento incapaç de fer el "paripé".

Ha tornat la por

Només han passat nou dies i ja ha tornat la por....
Por a no poder resistir el dolor i el cansament. A no poder fer la meva feina tal com m' agrada.
Actuar com un automata, procurant concentrar-te sense aconseguir-ho. Lluitant per tirar endavant i que passin les hores per poder descansar.
I malgrat estar recolzada a la feina m' he sorprès a mi mateixa sentin-me avergonyida de no poder sortir-me'n sense ajuda, rebutjant el cop de mà per  no haver de reconèixer que no t' en surts. Es indignant i alhora humiliant adonar-t'en de que no pots fer el que sempre has fet, el que fan totes les teves companyes.

FIBROMIALGIA: ¿Realmente es cuestion de actitud?

FIBROMIALGIA: ¿Realmente es cuestion de actitud

Al principi del diagnòstic has d' assumir la malaltia, canviar tots els teus hàbits,  interioritzar que la teva vida ja no tornarà a ser igual. Abans del diagnòstic tu ja sabies que alguna cosa estava passant, que et feia sentir diferent: ja no podies fer  llargues caminades per la muntanya, ni passar una tarda de botigues amb la teva filla...
Ara ja tot ha canviat: les relacions amb la família, amb els amics...a la feina ja no pots seguir el ritme, ni l' oci ni res és satisfactori del tot.
És qüestió d' actitud??? Durant els dies bons, t' aixeques animada i tens un actitud positiva...si son més d' un dia, unes setmanes...ho veus tot menys negre...fas plans, procures redreçar la teva vida, cercar nous horitzons...
però quan tornes a recaure i a enfonsar-te en l' incapacitat, el dolor i el cansament.....ja no és qüestió d' actitud? Es tracta de sobreviure, de recuperar forces.. i tornen les limitacions, ja no pots anar a aquell sopar de feina, ni a aquella xerrada que en temps de bonança havies planejat.
L' actitud esta absolutament condicionada per l' estat físic del moment, d' aquell dia o setmana en que tornes a sentir-te aclaparada pel dolor i incapaç de fer absolutament res.

Avui a matinar i demà a treballar !!!!!

Aquesta nit no em puc permetre tenir insomni, demà tinc que matinar i tornar a la feina.
Aixi que avui a llevar-se ben d' hora, ben d' hora.
Ahir passeig per Montjuïc, pujada en funicular !!!crec que no ho havia fet mai...o potser si i ja no ho recordo... I amb la millor companyia, només falta en Sergi que esta de pont a Suïssa. L' Alba i jo, càmera en ma, com si competissin per fer les millor fotos...no hi ha color, ella és una artista, sensible, atrevida, original...
Ens acompanya i segueix, cansada i una mica seriosa, però crec que acaba gaudint fent les seves fotos...intentant fugir de la seva allau de records. L' Alberto transmeten la seva serenor, el seu goig, la seva manera de mirar tan encuriosida per tot, el seu orgull, la seva seguretat  agafant-nos  a les dos per les espatlles.
Penso en el que ja no podré fer  a partir de demà: els meus passejos  amb els meus cels, les meves fotos....les meves cròniques. Ho trobaré a faltar !!!!
És increïble el que em costa recordar vivències, experiències  ni les mes viscudes o rellevants...i el que em costa concentrar-me i parar atenció.. Potser és per això que sento la necessitat de plasmar-ho tot en imatges i anotacions, perquè no es perdi res ...
He vençut la por...la por al dolor...a l'esgotament físic...a l' estres... o potser no?
Pensar en la possibilitat de poder  canviar  de feina el proper curs em dona esperança i força per encarar la tornada amb anins, més o menys renovats. Vull pensar que pot ser la feina de la meva vida, en la que poder gaudir treballant.
Per primera vegada he anteposat els meus interessos als dels demés, prioritzant el meu benestar i salut i estic aconseguint no sentir remordiments.