Però tothom segueix fent el que toca, sembla que és obligatori estar content per Nadal.
Jo ja fa temps que voldria adormir-me precisament avui, dia 23 i despertar-me el dia 7. L' única cosa que em feia suportar aquest dies era l' alegria dels nens, als que havíem acostumat a tenir regals, i esperaven aquest dies amb joia i impaciència.
Ara s' ha fet grans i , com jo, pensen que tot això de les festes de Nadal, és una bajanada ..que només son per gastar diners. Però som incapaços de deslliurar-nos de la pressió familiar i ens sentim obligats a comprar algun regalet i sobretot a organitzar i participar en els àpats tradicionals....aleshores és quan t' en adones de que falten diners...i et sents absolutament imbècil per no engegar-ho tot a rodar.
Què son els valors, les tradicions, els respecte per els grans? M' indigno per no saber dir prou.
I surto al carrer en un dia com avui, gris, humit, fred i res del que veig aconsegueix encomanar-me ni una mica d' il·lusió. Ja estan desmuntant la fira, aquest any no hi hem anat...queden alguns arbres, tions, o guarniments mig per terra entre la brossa. Les últimes paradetes resisteixen provant de vendre alguna ponsètia a algun vianant retardat.
Surto per comprar algun regal, coses que necessitem, aixi ens sentim menys culpables de comprar per que toca, però jo m´hi sento igual en sentir-me dir que ara si que puc comprar el que fa un temps no podia...amb un to de retret.
I ja se m' ha estroncat del tot el dia, el de ahir, el d' avui i el de demà. Estic massa sensible i vulnerable, sé que no tinc dret a deprimir-me però no ho puc evitar.
El dia no acompanya gens...però mica en mica el cel es va aclarint...les meves idees no, i sobretot els meus sentiments. Aquest any en sento incapaç de fer el "paripé".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada