Aquest dies estic immersa en l' elaboració d' informes i fitxes d' observació, entrevistes amb famílies...
Malgrat estar allunyada de la pràctica educativa, no paro de qüestionar me la meva feina...llegeixo multitud d' articles i escolto conferències. Busco entre tota aquesta pluja d' idees orientació i inspiració per el.laborar el meu projecte de cara al canvi de lloc de treball.
I acabo escrivint aquí, sobre els nens que ja des de molt petits els comencen a anomenar "hiperactius". En Gregorio Luri fa unes quantes aproximacions a aquesta definició força interessants. ell parla de "síndromes d'alta activitat", Falta d' atenció i dispersió múltiple , "síndrome d' inestabilitat psicomotriu", "excés d' autonomia amb manca d' orientació", "activitat sense fil transcendent". Sembla que el diagnòstic juga un paper tranquil·litzador ja que aporta una malaltia que justifica una conducta incontrolada.
Fa uns anys qualsevol d'a questes definicions haurien d' esser explicitades inclòs entre professionals, ara el terme "hiperactivitat" és en boca de tothom: des dels pares, els mestres, els professionals, fins i tot els nens diuen que son hiperactius o que tenen pissarres hiperactives.
Jo, després d' haver participat en Cursos especialitzats sobre TDAH, seminaris i xerrades diverses sobre educació sempre m' he mantingut allunyada de la dèria de posar etiquetes als nenes i nenes que davant d'un fracàs escolar, o de "problemes de conducta", son diagnosticats amb aquesta terminologia.
Des de la meva falta d' especialització, des del meu desconeixement de la pràctica clínica i psicopedagògica, des de la meva orientació teòrica i psicoanalítica però també basant-me en la meva intuïció i experiència com a educadora i, perquè no, també com a mare, sempre he cregut que la majoria dels dèficits d' atenció, de concentració, o de la suposada hiperactivitat de les criatures venen provocats o al menys és aquí on haurem de buscar..en les primeres relacions dels nens amb la mare i el pare.
Els vincles emocionals i cognitius que el nen fa en els primers anys de vida son la base pel seu desenvolupament emocional, cognitiu i motriu. El ritme de vida de la societat actual i també la nova visió de la paternitat, l' entrada dels infants a l' escola en els primer mesos de vida, la quantitat d' estímuls als que son sotmesos, les complexes relacions que han d' establir amb diferents adults i companys complica i no afavoreix l' establiment natural d' un bon vincle pares i fills.
En Bernard Aucouturier, afirma que tots el problemes de comportament tenen el seu origen en un dèficit d' interacció, manca de qualitat d' interacció amb la mare i el pare per que l' infant pugui contenir la seva impulsivitat.
Ara els avenços en neurociència encara abonen més aquest terreny, cercant i trobant àrees especifiques del cervell que regulen o controlen l' activitat, l' atenció o la concentració. En Gregorio Luri posa en qüestió l' aplicació immediata dels descobriments de la neurociència al comportament humà, i diu que el cervell és una unitat funcional i complexe. La natura juga els seus daus però cal reconèixer en el més feble una dignitat humana equiparable a la de qualsevol altre home per compensar el repartiment de la natura.
L' escola també tindrà un paper important en el moment de rebre o detectar aquestes "disfuncions" del comportament dels nens, en Luri afirma que la finalitat de l' escola és "L' educació de l' Atenció", que el mestre ha de ser el gelós amant d' allò que el seu alumne pot arribar a ser.
Davant del que ell anomena Síndrome d' insuficiència cultural (SIC), davant de la constatació de que sembla que l' escola és un lloc d' observació de les causes hipotètiques del fracàs escolar, o fins i tot davant de que sembla que s' arriba a pensar que no hi ha fracàs, si no que hi ha síndromes, malalties o trastorns afirma que el que determinats nens no rebin del mestre no ho rebran mai.
Poden semblar afirmacions agosarades i rotundes les que sostenen que:
"el mestre amb experiència és el més capacitat per veure si un tractament està donant resultats i per avaluar espontàniament el comportament del nen".
"el narcisisme deixa de de considerar-se un trastorn psicològic", i es revesteix de valors.
" si defenses el valor d' una bona classe magistral ets una peça de museu " (Roura Parella)
"
si més no, ajuden a reflexionar sobre la nosca tasca com a pares i com a educadors.
DEFENSEM EL 0-3
Defenso el 0-3 com a model d' escola bressol pública municipal que ha estat referent des de fa molts anys com un model pedagògic d' atenció als infants i a les famílies. El fet de poder realitzar la meva tasca dins d' aquest col.lectiu on s' acull a l' infant, oferint un ambient i espai agradable i enriquidor i se li ofereixen tot un ventall de situacions on ell pot experimentar, descobrir, sentir
i en definitiva desenvolupar-se i ser feliç, fa encara més gratificant la meva feina.
Però no oblido mai, que per aquests infants tan petits, els més petits de la casa,
la millor escola és casa seva. L' atenció individualitzada i afectiva que necessiten és la dels seus pares, no necessiten socialitzar-se, necessiten sentir-se estimats, i la presència constant i segura dels pares.
No puc deixar d' estar d'acord amb l' afirmació de que l' escola bressol és necessària per a les famílies però no per els nadons. Si la conciliació de la vida laboral i la familiar fos una realitat i es sentis com una necessitat real per a la societat, cap mare o pare enviaria els petits a l' escola als 4 mesos. Ni als 9, ni al' any. La normativa educativa actual ens obliga a decidir que com a molt tard els nostres fills han de començar a anar a l' escola bressol als 2 anys, i tampoc perquè ho necessitin o calgui si no perquè als 3 anys la societat ja els crea la primera obligació: escolaritzar-se.
Per això és tan important la tasca que fem a l' escola bressol. Mai podrem substituir les atencions que ofereix la família a l' infant però ens esforcem i treballem per a oferir als nens i nenes un ambient càlid, acollidor, tranquil i gratificant on es senti atès i estimat "com a casa", i alhora els ajudem a adquirir les capacitats i habilitats bàsiques per poder assolir l' autonomia mínima per poder entrar en el mon escolar i sentir-se el menys desvalguts possible.
Per fer tot això posem en marxa tot un projecte educatiu, una manera de fer propera, familiar, afectuosa, on cada moment esta pensat i té la seva finalitat.
Planificar situacions estimulants perquè els nens descobreixen, explorin, experimentin, sentin.... i oferir tot el nostre afecte, tendresa perquè es sentin segurs i feliços.
Aquesta és la nostra tasca, la feina que estimem i que....no podrem seguir realitzant si es perd encara més el nord i les escoles bressols esdevenen "espais" on poder deixar els fills mentre no poden estar amb els pares.
Igual que es deixen els cotxes en els parkings mentre no es poden fer servir perquè no es facin malbé i ens creiem que en tenim cura perquè no els deixem al carrer.
Els pares i mares ja fan un gran esforç quan decideixen portar el seu nado a l' escola bressol, obligats a renunciar a tenir-ne cura en aquest primers anys tan crucials per el nen. Amb aquests canvis s' aconseguirà que els pares i mares es sentin culpables, encara més, de no poder criar dels seus fills.
La societat no els ofereix cap solució efectiva i viable, menys angoixant i més conciliadora.
Per a tot això Defenso el 0-3 i perquè també soc mare.
L' ADOPCIÓ D' INFANTS AMB NECESSITATS ESPECIALS
Avui he assistit a una Jornada sobre l' adopció d' infants amb necessitats especials.
El primer que em va cridar l' atenció va ser el títol...ja que jo considero que tots els infants adoptats tenen necessitats especials i volia saber com ho entenia la fundació que organitzava les jornades.
Resulta que formen part d' aquest grup :
- Els nens i nenes més grans de 7 anys.
- Els grups de germans.
- Els infants amb una malaltia crònica: cardiopaties, VIH,
- Els nens o nenes amb una història prèvia d' adversitats (maltractaments, violència de genere...)
- Els infants amb discapacitats físiques, sensorials o intel·lectuals.
Es pot donar el cas de que en alguns infants coincideixin més d' un d' aquest factors.
En la població general no acostumem a conèixer gaires casos de famílies que hagin fet una adopció d' aquest tipus....al menys jo no, els adoptats han estat sempre nadons menors de 2 anys, sans, en algun cas una parella de germans i em preguntava quin tipus de parelles eren tan valentes, solidàries, equilibrades, segures...per adoptar a aquest nens. És la seva opció de vida !!!!
N' hem conegut a una que en un període de 5 anys havia adoptat dos nadons de 2 mesos amb la mateixa cardiopatia congènita, que amb intervencions quirúrgiques es corregeix i permet als nens portar una vida "normal" . Eren pares grans que ja havien fet tard per iniciar un proces de reproducció assistida, que els feia por una adopció internacional pels problemes de salut (malalties poc conegudes? )que podien tenir els nens, i que consideraven que la llista d' espera d' adopció normativa nacional era molt llarga.
Es tremend pensar que l' única manera d' aconseguir adoptar un nado gairebé recent nascut, al cap de nou mesos d' haver assolit el grau d'idoneïtat ( com un part), sigui perquè quelcom ha abandonat o renunciat al seu fill greument afectat per una malaltia.
I penses en la definició d' adopció: protecció a l' infància i promoció del seu desenvolupament.
En que sembla ser que les millors families per adoptar son les que tenen un alt grau de tolerància a l' incertesa, constància i paciència i que les seves expectatives siguin ajudar als fills, acceptant que son diferents però alhora sent exigents i ajudant-los a establir comportaments i regles útils en equilibri entre el que és possible i el que és just.
Aquests pares tot això ho resumien aixi: "Saps que tu ets la millor opció que tenen aquest nens".
Molts d' aquests nens amb necessitats especials segons la normativa d' adopció no seran mai adoptats, passaran molts anys en institucions, o potser acabaran retornats per incapacitat de les famílies de suportar tantes dificultats.....i potser quan facin 18 anys, ni les institucions els voldran i acabaran al carrer, sols.
Però tots els nens adoptats, encara que no estiguin dins d' aquest grup, tots tenen una necessitat especial, fins i tot quan son adoptats de molt petits...ara cada cop més gent es creu que els primers tres anys de vida son els més importants per el desenvolupament cognitiu i emocional dels nens i nenes.
Com es pot superar que t' abandonin ? tant se val l' edat que tinguin ....
Els nadons que no viuen en un entorn estructurat, reparador, amb un adult que se l' estimi i connecti amb les seves necessitats no poden construir una relació d' aferrament, un vincle segur que afavoriria una activitat cerebral complexa. Aquest estat de deprivació provoca por, experiències emocionals estressants i en conseqüència ansietat, retard en el desenvolupament, dificultats d' aprenentatge, trastorns emocionals i de conducta.
La feina de les fundacions que participen en tot el procés d' adopció i ajuden a les famílies a fer aquest camí
esdevé complexa, extremadament necessària i naturalment, ara amb les retallades, veuen perillar recursos i tremolen en pensar que serà de totes aquestes famílies que necessiten el seu recolzament per poder ajudar a tots aquests nens i nenes que la societat té el deure de protegir.
Els bons hàbits en alimentació infantil
L' alimentació: molt més que una necessitat vital per
crèixer
L'
alimentació és un dels aspectes primordials que cal tenir en compte quan pensem
en l' educació dels nostres fills i filles. És un procés en el qual es posen en
marxa tota una série d' emocions, actituds i lligams afectius que permetran al
nen establir vincles forts i estables amb els pares, i alhora reconèixer-se com
una persona diferent a ells i cada vegada més autónoma.
De la
mateixa manera s' estableixen vincles, tant entre els nens i nenes com entre
els infants i les educadores que comparteixen el moment de menjar a l' escola
bressol.
Durant
els primers tres anys de la seva vida l' infant haurà d' aprendre a tastar,
empassar, mastegar; descobrir nous gustos i textures i alhora interioritzar una
sèrie d' hàbits, com la utilització dels coberts, els de higiene i els de
comportament a taula.
Per
arribar a aconsseguir que tot aquest procés es posi en marxa de forma adequada,
el més important és crear un ambient tranquil i relaxat, on en els nens i nenes
estiguin comodament asseguts per poder gaudir del moment, i establir rutines
per tal que l' infants es senti segur.
Tenint en
compte aquestes reflexions podem parlar de l' alimentació a
l 'escola
bressol, posant un únic enunciat: l'estona del dinar, l' alimentació, un
moment educatiu.
Cal tenir
compte 3 conceptes básics:
-
Respectar el ritme i nivell evolutiu de cada infant, i les seves
necessitats.
-
Ajudar-lo a ser conscient dels seus avenços per adquirir l'
autonomia i segurat necessària per el seu desenvolupament fisic, emocional i
mental.
-
Fer que es senti protagonista del que viu i sent en tot moment per valorar que en el moment
del dinar el més important no és el
menjar, sino aprendre a estar junts i compartir, molt més que els aliments.
Els pares
i mares que vàren participar van poder posar en comú dubtes, angoixes i
pensaments i compartir amb els professionals els seus neguits.
Trobar un
espai i un moment on poder fer aquest
intercanvi i reflexionar sobre la criança del més petits és sempre positiu
i fora bó que la iniciativa es portes a
altres barris i districtes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada