Ficcions

Li deien "el samarretes"

Li deien el Samarretes,  la nena se l’ imagina arribant de matinada, entrant d'amagat per la porta del terrat d’ aquell pis al barri de Gràcia...amb una samarreta blanca “imperi”, sent que diuen que era un pocavergonya, que enganyava a la dona, un anarquista despreocupat, estraperlista, no dels de l’ Escola del Mar.. Les filles no el volien veure, el fill l’ idolatrava.

A la dona si l’ ha conegut, va morir de vella, no se l’ estimava.

Els fills els cuidava l’ avia, amb les seves faldilles negres i amples fins els peus, gronxava els petits a la falda fins que s’ adormien. També se'n cuidava d’ una gossa molt gran, que deixava que els nens  fessin servir de coixí.

El samarretes era un “pinta”, va aparèixer pel casament de la seva filla petita i no el van tornar a veure mai més.  Suposen que és mort.

Les filles creixien amb la disciplina imposada amb amor per l’ avia, que era qui les acompanyava als balls. Anaven als Teixidors, a Gràcia. Tots eren d’ aquest barri de carrers estrets i on tothom es coneixia. Això era tot el que havien vist del món, el barri, la Festa Major. De casa a la fàbrica “tèxtil” i de quan en quan escapades pels carrers a jugar com els nois.

Eren els anys 50, varen començar a arribar emigrants de Múrcia  Andalusia... vivien en barraques, lluny del barri però baixaven a les festes. Era com si tot el jovent d’ aquella època visqués d’ esquena al món, d’ esquena a la realitat social i política que els envoltava. Mai una paraula sobre el franquisme que els va tocar viure, creixien, treballaven,  s’ enamoraven .... però no pensaven?  Mai no n’ han parlat. Sobrevivien.

La nena només sap el que li han explicat els seus pares, el demés s’ ho imagina.

La mare,  la filla petita del Samarretes,  treballadora , alegre, un “xicotot”, no parava...però també molt ingènua. Sense pare i amb una mare sense instint que es va perdre l’ infantesa i joventut dels seus fills .

E pare , fill d’ una família d’ emigrants, barreja  de castellans i valencians,  molt treballadors. El pare torna malalt de la guerra, era tot un “senyor”, elegant..., la mare una petita dona castellana que arriba a Barcelona sola amb la seva germana i aquí es fan un fart de treballar per tirar endavant la família.

Els pares que ella, la filla del Samarretes, no va tenir els va trobar en aquella família que li va obrir les portes de casa seva, la van estimar com una filla. 

Amb ella va aprendre un ofici: brodadora, la sogra era modista.

(Inspirat mentre m’ endinsava en la “ Memòria d'uns ulls pintats”)

Inèdit fins ara...potser puc continuar la historia...no ho se.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Fruit d' una nit d' insomni i xafogor

Cada dia al mateix lloc i a la mateixa hora, es creuava amb el mateix noi. Motxilla.la a l' esquena, anava cap a l' institut? es preguntava. Ella anava a treballar.
Esperava aquell moment, era el millor del dia. A casa hi deixava una altre rutina, la seva, de la que no sabia com escapar. Era el que més desitjava, fugir. Només tenia 24 anys i ja estava cansa de la seva vida i ...aquell noi representava el futur. Poc després va aconseguir alliberar-se i comença una vida nova.
Gairebé 30 anys després, una nit de xafogor, que no podia dormir, hi pensa.
No el recorda, només és una silueta travessant la plaça al costat del llac.