Reflexions

Una nova etapa

Avui comença una nova etapa en la vida professional, és un nou repte i comporta tot un seguit d' emocions i expectatives.
Però sembla que aquest curs serà un curs de canvis en general a la nostra família  un comença la carrera, un altre l' acaba, un comença una nova feina, l' altre es queda sense. I encara hi ha un altra possibilitat, que hàgim de replantejar-nos tota la nostra vida, amb una des-ubicació del lloc de treball, i una separació durant uns anys.
Aquesta última possibilitat és la mes angoixant i stressant i genera un reguitzell d' emocions i pensament contradictoris que compliquen la presa de decisions. Esta en joc el nostre futur, la nostra vellesa, si.
Però i el present? com ens ho farem separats després de tants anys junts?
No ens queda massa temps per seguir donant-li voltes.


------------------------------------------------------
Les darreres vacances

Si, segurament ho seran i hem volgut gaudir-les força, i a la nostra manera.
Passar uns dies de relax i tranquil·litat al nostre paradís particular gastant-nos els últims diners de les pagues....
L' atur arribarà el proper any i tot serà diferent però hem volgut gaudir per poder enfrontar amb forces el que se'ns ve al damunt.
Feia més de 23 anys que no passàvem tota una setmana sense els fills, viatjant sols i amb amics....com abans. Ha esta una bona experiència i hem aconseguit desconnectar del tot.
Aquestes vacances seran probablement les últimes que farem els quatre junts i aquests dies hem recordat molts moments de les anteriors visites a Lires. Hem volgut plasmar, repetir aquells instants amb il·lusió, hem fet milers de fotos com si ens fes por que tot allò que recordem desapareixi.
Ja ha desaparegut, la ria, la platja, la casa...tot segueix igual, fins i tot nosaltres seguim igual, més vells i més grassos, però igual. Els que han canviat han estat els nostres fills, les seves circumstàncies, anhels, desitjos i expectatives.
Per nosaltres caminar de bon mati fins a la platja, vorejant la ria, escoltant tots el sons i captant tots els reflexos de la llum a l' aigua. Observar les gavines, escoltar les onades i restar asseguts mirant, només això, mirant la platja, l' horitzó i el cel ja ens omple el mati. 
Agafar el cotxe, travessant boscos de louro, camps de blat de moro per arribar a alguna platja enfonsada entre penya-segats i allà asseure'ns i sentir-nos petits envoltats de la grandiositat del mar, de vegades fins i tot fa por, si penses que es farà fosc.
Però allà el dia és molt llarg i busquem alguna punta, algun far, o senzillament tornem a la nostra platja de Lires per contemplar la posta de sol, l' última llum, i ens endinsem en la foscor molt a poc a poc fins que decidim que ja comencem a tenir fred i molt de respecte per la obscuritat que ens envolta, no estem acostumats a la foscor, encara.
Hem volgut compartir aquest moments amb els "nens" com sempre hem fet, ells acabaven jugant a la sorra, prenent el sol o banyant-se; i alhora estar a l' alçada de les seves noves expectatives, deixant-los sols perquè gaudissin de la platja i el sol com a ells els agrada, perquè tinguessin els seus moments, i fent junts algunes excursions i passeigs.
Crec que no ho hem aconseguit, haurem d' aprendre a compartir uns altres moments, altres activitats o interessos o acostumar-nos a viatjar sols?



------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------ No vull fer la reflexió definitiva però....el cercle es va estrenyent

Fa uns dies que només em ve al cap una frase en castellà que diu alguna cosa així: montas un circo y te crecen los enanos !!!! el colmo de la mala suerte.
Per tothom els seus problemes son els pitjors encara que som conscients de que molta gent està molt pitjor que tu. Però això no t' acaba de consolar, tens sentiments de culpa per sentir-te malament i alhora privilegiada.
Els casos de gent amb greus problemes laborals i econòmics cada dia estan més a prop teu i tu, indignada com estàs,  penses que aquesta crisi és una estafa, que son excuses perquè surtin vencedors els de sempre, els que tenen més poder i més diners...Tens por de semblar ingènua, tu no hi entens d' economia, només de la teva, la domèstica, dels teus deutes i penúries .. però segueixes creient que encara tens sort.
Fins que un bon dia, de sobte, et cau el mon al damunt, el fantasma de l' atur s' apropa de forma vertiginosa. 
Avui en Toni Soler deia que només en Lara ha expressat obertament que les seves empreses abandonaran Catalunya si arriba la independència, però que s' ha de planificar un calendari, un full de ruta amb terminis perquè hi ha molta gent que esta a l' espera del que passi .... 
Empreses que han utilitzat la crisi per fer EROs i fer més rentables els seus negocis, i empreses que, sense dir-ho obertament,  aprofitaran el tema de la sobirania com a excusa per liquidar o fer veure que traslladen les seves empreses fora de Catalunya.
Resultat: T' ofereixen que segueixis treballant però a Madrid , si no al carrer, i amb la nova llei de reforma laboral amb una minsa indemnització després de 25 anys d' antiguitat.
En fi, que és clar que hi ha gent que les passa més magres, però també molta que s' est aprofitant de tot plegat per què acabem pagant els de sempre, i ja no et sents tan privilegiada.`
I veus com has de replantejar-te el teu futur més immediat de forma absoluta, procurant veure alguna sortida que saps que no serà fàcil de trobar a aquestes alçades.






Un nus a la gola

Que ja no pots empassar-te, que t' ofega i t' omple els ulls de llàgrimes.Has de sortir, marxar, amagar-te per deixar brollar l' angoixa i el plor. I tornar a posar-te el somriure al llavis, l' alegria a la cara i seguir...la  tensió es tal que
tornes a explotar, i a beure't les llàgrimes ', et rentes la cara i .... tot el dia així...és un infern, i acabes derrotada per l' impotència, l' amargor i el patiment.
Ja no ets la mestressa del teu cos, ni dels teus actes, tremoles, sanglotes, t'ofegues ¡ et rendeixes. El cor a cent per hora, perds el control.
Et sents vulnerable, afeblida, baldada i indefensa.
Agafar dues mans de companyes m' ajuden a no defallir del tot i puc arribar ranquejant del braç de qui sempre hi és, que mai falla, al metge: una doctora de capçalera, nova, que malgrat tot entén la meva situació.
L' endemà "agulletes" per arreu, el cap com un bombo i tement el moment de tornar a la feina. M' indigno, cabrejo  m' enfado molt i per ràbia decideixo tornar a plantar cara a l' inspector. Si més no, perquè quedi constància de les seves reiterades injustícies, i per fer arribar a l' empresa els informes corresponents.
S' ha d' esser d' una pasta molt especial per dedicar-se a aquesta feina, impermeables al patiment de la gent, intransigents, sense cap de les aptituds que han de tenir el metges. Però davant de la nostra sorpresa decideix donar-me la baixa, i enviar-me al seu psiquiatra, per complir l' expedient, i guardar-se les esquenes, no fos que tornés a patir un altre crisi o alguna cosa pitjor.
T' acomiada amb un: " si, la baja, no era eso lo que queria? i un cop a l' esquena...increïble, si, però veritat.`
Al menys podré acabar el curs sense patir per la meva salut mental, sense patir pels nens que podien arribar a percebre el meu estat d'ànim  i sense tant dolor ni cansament.
El proper curs espero poder fer l' altre feina...però deu ser que m' estic endurint i tornant molt desconfiada, però no em vull fer masses il·lusions.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Encara no fa un mes......

I sembla que ha passat tant de temps, els dies, les hores , les setmanes es fan interminables. I ara per acabar-ho d' adobar arriba la calor.
Han passat tantes coses en aquestes setmanes que no puc creure que encara  
falti un mes per acabar el curs.
He gastat l' energia acabant el projecte per una plaça que ja sé que no em donaran i quedo en mans de la "bona " voluntat dels caps que ara diuen que faran el possible per trobar-me un altre lloc de treball. He passat un altre inspecció en la que m' han tornat a enviar a treballar i m'han humiliat com si fos una farsant argumentant que el dolor no incapacita.
I he tingut els dos conflictes més greus com a mare d' una noia adolescent que han acabat amb angoixes i plors, perquè no suporto sentir que potser soc intolerant i massa intransigent. I no vull que ella es senti culpable dels meus
canvis d' humor i d' estat d' ànim
Mai en tants anys de carrera m' havia sentit així, els cursos se'm feien curts i les vacances llargues. La gent em deia boja. I ara me'n estic tornant de boja.
Més medicació, canvis d'humor, cops de calor acompanyen els meus inseparables companys: el dolor i el cansament extrem que et deixen clavada a la cadira quan aconsegueixes asseure't per reposar, i quan probes d' aixecar- te penses que no podràs.  
Però ho fas no saps ben bé com, sentint les punxades de dolor con agulles clavades per tot el cos, provant de no ensopegar i caminar més o menys bé, perquè saps que la gent per molt que ho vulgui entendre no pot.
I acabes farta d' haver d' explicar el què et passa, com estàs, i no pots contestar sempre que et trobes fatal. Que te'n fas creus de com pots aguantar les hores sense parar, estresada pel dolor i la calor i  amb un somriure a la cara, cantant, jugant i atenent amb afecte els nens i nenes.
No sé com podré seguir fent bona cara a tothom durant un mes més.
Però sé que ho faré perquè no em queda un altre remei, ho faré amb el nus que tinc a la gola contínuament i que si no fos per la única persona que realment entén el que em passa, que té més paciència "que un sant", i un cor tant gran que em fa plorar quan hi penso no me' n sortiria.
Gracias A.


Preparant la tornada a la feina

Si, després de inspeccions i probes complementàries, es probable que la setmana que ve m' enviïn a treballar. 
Ni trasllats, ni recol.locacions, ni res...a aguantar sense esma per sortir al carrer, fent les coses per obligació i com una automàta però a treballar.
Per veure si aguantaré aquest dies estic fent més esforços intentant ser útil, deixant se "cuidada" per mirar de poder cuidar als altres. Sento que tinc l' obligació moral de fer-ho i  el desig d' ajudar a qui sempre t' ajudat però l' esforç és titànic, per molt que costi de creure. Fer una beixamel, escombrar el passadís o fer el dinar em deixen derrotada i abatuda. Surto impulsivament a caminar, a fer exercici per produir serotonina, noroadrenalina o el que sigui...però la veritat és que no puc ni llegir, ni treballar en el projecte, ni escriure...
Si, com he llegit avui, la fibromialgia no es nota, de cada en fora sembla que estiguis super sana, grasoneta per la retenció de líquids de la medicació i el ritme de vida que et veus obligada a portar. La processó va per dintre i el dolor et consumeix.
Però cap a treballar !!!!!

---------------------------------------------------------

Reflexions d' una nit d'insomni

Avui no hi ha un motiu aparent, m' he cansat descobrint els jardins de Monjuic, però sembla que no tant per caure derrotada al llit.
Potser és bona senyal, feia uns dia que em quedava sense forces i adolorida enseguida.
Ah¡¡¡¡... i la nena dorm fa estona.

Ahir el Sr. Sampedro parlava de que ens domina el poder dels diners, potser si, però no tan el seu poder sinó la necessitat, els necessitem per sobre viure encara que no estem en el llindar de la pobresa  ni estiguem a punt de ser desnonats, entre altres coses perquè mai hem pogut comprar un pis. I ens calen, sobre tot, per poder donar als nostres fills allò que creiem que es mereixen, perquè en sentim orgullosos d' ells. 
I com  que no dorms llegeixes diaris, enllaços i tota mena de noticies.
I només es parla de l' estat del benestar, de que se l' han carregat. De que la gent es desespera i emmalalteix, i aleshores tu et sents culpable per sentir-te tan desanimada i preocupada, perquè et fan sentir privilegiada.
I és clar, és que el benestar és quelcom molt general, per cadascú representa alguna cosa diferent.

Diuen que no serveix de rés tenir llibertat d ' expressió sense llibertat de pensament (Sampedro, altre cop). Així que en aquesta nit d' insomni em permeto el luxe d' expressar el que sento i el que penso: 
sense haver viscut "per damunt de les teves possibilitats" pots trobar-te en situacions precàries, no només perquè no arribes a final de mes, i t' has d' endeutar per cobrir el més bàsic, sinó perquè penses que tu també has perdut qualitat de vida i et resisteixes a acceptar que et considerin una privilegiada.

i això no és fer la ploramiques, és indignació pura i dura, encara que no surti a reivindicar les injustícies a peu de carrer. Indignació perquè la gent no es mereix ser "el burro dels cops" de tots els mals o tares del sistema.

I ja no accepto el "hi ha gent que està molt pitjor" o "tenir salut és el més important"  em sona a excuses conformistes per seguir pensant que el mon és així, que és el que hi ha.

No em conformo, m' indigno i em queixo per evitar deprimir-me del tot, ja que la gent que m' estimo no s'ho mereix: els meus, els de casa i també aquells amics de tota la vida, que encara que cada cop els veus menys sempre hi son per ajudar-te quan els necessites. 
En això si que em sento privilegiada.

------------------------------------------------------------------------------------------
Perquè es pateix mes per la filla que pel fill?
M' ho pregunto sovint, no suporto el sentiment, però ho constato constantment.
Serà perquè soc la mare, perquè soc dona?
Perquè puc posar-me en la seva pell, més que no en la d'un noi?
Perquè tinc por de que pateixi com ho vaig fer jo durant la meva adolescència i joventut?
Eren altres temps i les noies havíem de lluitar i enfrontar-nos més amb els pares nomes pel fet de ser-ho per poder ser i fer el que volíem. Per aconseguir-ho i no sentir-nos menyspreades i incompreses mentíem, enganyàvem i ens enfrontàvem soles a les dificultats i primers problemes.
Tot i viure en un context social i familiar diferent, on es respecten les maneres de ser i de voler fer, sembla que els nostres fills, en aquest cas la filla, repeteixen els mateixos codis i conductes.
Malgrat haver-ho fet, ara no suporto que em menteixi, procuro comprendre perquè ho fa i em costa. Crec que per molt que ja es senti responsable i capaç de decidir sobre la seva vida, en molts aspectes encara es sent insegura, i necessita la nostra aprovació però no gosa o no vol demanar-la.
En descobrir la mentida els pares hem de saber encaixar-la i acompanyar a la filla en aquella decisió, opinant però sense jutjar ni recriminar.
Es aleshores quan pateixes per por de que ella pateixi, però ha de ser aixi, és llei de vida. Aquella nit et costa dormir, li dones voltes a tot...et despertes amarada de suor i ella no hi és. El cor et fa un bot...tota tu tremoles...corres al mòbil, abans de res, i allà esta el missatge que t' ha de tranquil·litzar. Ho fa?

-----------------------------------------------------------------
Dues setmanes anant de l' escola al llit i del llit a l' escola: necessito veure el cel, el sol, caminar....però avui s' ha acabat. Em tremolen les cames, el carrer fa més pujada que mai, camino com un autòmat.
Torna a donar explicacions, a passar avaluacions i revisions, a sentir-te observada, jutjada i incompresa.
Torno a llegir l' últim informe de la doctora per portar al Servei d' Avaluacions , tots aquests diagnòstics de tantes patologies...sobre tot em crida l' atenció Síndrome de Fatiga Crònica Severa perquè precisament avui he llegit la definició: cansament que limita i empitjora amb el descans.
Exacte , ja no em recupero desprès de tres dies de festa i repòs, ben al contrari cada dia m' aixeco més cansada, cada dia em canso més.
Però continuaré escoltant " vinga recupera't, descansa...", no és aixo.



----------------------------------------------
Tan de temps sense sortir a sopar, tan de temps sense tenir la grip !!!
Avui ha hagut de coincidir de tot.
Tremolors, suor freda, febre, tos, mal de cap, de ronyons... la grip no?
Passo el dia prenen medicaments per aguantar, no vull perdre'm el sopar, avui no, sopar per acomiadar el Sergi i a la Maria.
Ell també s' esta acomiadant de tothom, i avui s'han trobat a casa uns quant amics de l' insti i han tornat a jugar a la play com abans...de fondo les rialles de les nenes, les artistes, l' Alba i la Cindy...dibuixant, cantant i rient.
Tot plegat molt animat pel meu cap apunt d' esclatar...però m' encanta sentir-los, tenir la casa plena, em recarrega les piles d'energia, la poca que tinc avui.

-------------------------------------------------------------------------------

Sense esma ni per escriure quatre ratlles, però podria ser pitjor. 
Podria tenir els 13 nens matriculats cada dia a la classe.
Sento que haig de fer molta feina, deixar tot programat i organitzat per si de cas...
I paral·lelament em sento aliena d' algunes de les feines que programem per d' aquí uns mesos...
quan l' energia s'acaba em costa imaginar-me a l' escola a llarg termini (2 o 3 mesos)
Procuro oblidar la rancúnia i la rabia per no poder fer la feina que em pertocaria o que m' hauria agradat fer i pensar que el curs que ve potser ho aconsegueixo.

Sort que la relació amb les criatures és molt gratificant, tant que fins i tot oblides que et trobes fatal.
Rebre els seus somriures quan arriben, notar que busquen i necessiten les teves carícies  constatar que es recorden de tu. I que avancen en la colossal feinada de créixer, relacionar-se, aprendre...
Vull seguir pensant que rebo més del que dono...però també poder donar tot el que cal i necessiten i en ocasions se'm fa molt difícil.

A tot aquest reguitzell d' emocions s' afegeix el dol per a fer-me a l' idea de que en dues setmanes direm adeu al Sergi. Mai ens hem separat més de 15 dies...de vegades és com si encara no m' ho cregués..però se'n va. I penses en tots aquells moments en que no t'has entès del tot, en tot el hauries volgut dir i fet per a ell i sobretot en el buit que deixarà.
Seran cinc mesos "només", sé que serà profitós per a ell i això és el més important.




Seguint amb l' argot més rabiosament actual, s' haurà de fer un "reset" i començar de nou.

Segueixo pensant que no tinc dret a deprimir-me perquè els meus no s'ho mereixen.
Però el meu cervell va començar a donar ordres equivocades i no el vaig poder controlar.
Les emocions tristes i angoixants van dominar i tot es va esgarrar.
Els missatges d' anim sorgits de les millors intencions de tothom van produir l' efecte contrari però també una gran tendresa i agraïment.
Escriure tot això m' ajuda a racionalitzar i gestionar les emocions després de rebre el consol, recolzament i comprensió critica del meus dos homes.
Sempre que llegia que la fibromiàlgia venia associada amb depressió pensava que jo tenia molta sort perquè a mi no em passava.
Després d' anys lluitant contra la malaltia i contra les adversitats provocades pel fet d'assumir-la, de provar de trobar sortides professionals que minvessin el meu malestar físic....i constatar que cap d'aquests propòsits han reeixit...el cos i el cap han dit prou.
De res serveix "saber" que hi han coses pitjors....que cadascuna de les 17 persones que ens vàrem reunir ahir té els seus problemes i que per a elles el seu és el pitjor...però totes miren endavant amb més o menys energia i convenciment.
Seguint amb l' argot més rabiosament actual, s' haurà de fer un "reset" i començar de nou.








No és això companyes, no és això.......

Dues setmanes, 10 dies de feina que m' han semblat interminables...
Jo que sempre havia gaudit treballant, que les setmanes i els mesos em passaven volant, que s' em feien llargues les vacances d' estiu i tenia ganes de tornar a treballar. La gent em deia que era boja,  que això no li passava a ningú.  Però es que jo em sentia privilegiada de poder guanyar-me la vida fent allò que més m' agradava...tenir cura dels mes petits.
Vull pensar que tot no és culpa meva, que no és només que jo estic malalta i no puc portar aquest ritme de feina.

Les meves companyes, joves i sanes, també surten esgotades i estressades, molt més que abans. Ens sentim impotents davant de tot allò que volem fer i no podem, ja no podem tenir cura dels més petits, tal com ens agradaria, i com es mereixen. Estressa més no poder fer la feina com vols, que tenir-ne més que mai.
Preparar 13 nens d' un any i mig per a dinar: rentar-lis les mans, ajudar-los a asseure's còmodament, posar tretze pitets i servir 13 plats i procurar fer-ho pausadament, amb tranquil·litat i bona harmonia, esdevé una tasca titànica, un esforç inabastable.
Ja no podem fer-ho de forma personalitzada, ajudant-los un per un, serenament, respectant les seves necessitats i diferents ritmes i tarannàs. 
Aquest només és un dels moments que es viu a l' escola bressol, només es mitja hora de les 8 que els infants s' hi passen, molts d' ells en fan 9, d' hores...I el que hauria de ser i de fet era, una estada tranquil.la, enriquidora, i estimulant es converteix en una serie de moments enllaçats, on conviuen més nens del que seria desitjable, amb menys educadores que les que es necessitarien, procurant no estressar-se, ni els uns ni les altres sense aconseguir-ho.
Elles fan mans i mànigues per seguir oferint uns espais i moments de relació positius, estimulants, tranquils, divertits i afectuosos. Les sento cantar, riure, no perdre la serenitat ni alegria. Jo no ho aconsegueixo. No tinc la seva energia, però tampoc la seva alegria. Sentir que no m' aguanta el cos, que s'em contractura l' esquena després de canviar cinc bolquers seguits, que les cames em fan figa després d' ajupir-me per recollir 10 0 15 cotxes i pilotes....tot això em fa perdre la il·lusió, la joia de dedicar-me als infants en cos i ànima, com fins ara he fet, amb més o menys temporades de recaigudes. Sento que aixi no puc seguir fent aquesta feina, necessitaria una ajuda, un cop de mà que ningú em pot oferir.
Tornaré al gener tenint claríssim que hauré de plegar....

---------------------------------------------------------------------------------------------------------
Fins i tot amb cruiximents a la panxa... (ahir vaig aprendre aquesta paraula "agujetas" en català, sempre pots aprendre dels teus fills)

No he volgut llegir els últims escrits...sembla increïble com pot canviar el teu estat d' anim en dos dies....però adonar-te'n de que ja el primer dia de feina acabes amb tot el cos adolorit i esgotada....t' enfonsa.
Penses que has de tornar a agafar el ritme i que cada dia serà millor i el segon dia et costa arribar al migdia i lluites per no vessar llàgrimes davant de tothom en sentir que tota la teva esquena cruix amb dolor i et costa caminar... I per emmascarar el malestar et prens un ibuprofè, que t' enganya i durant unes hores et penses que estas millor.
Dissimules, camines a poc a poc perquè no es noti i procures esquivar les mirades i les preguntes de Com Estas? ... en el fons s'em deu notar...venen a ajudar-me...però res val...
Cap a casa a descansar....a estirar-me perquè ni a la cadira puc estar... "·estos dias no hagas nada, solo descansa, para aguantar las dos semanas que faltan para las vacaciones".
Demà tenia previst anar a una sessió clínica on parlaran de la Construcció del Vincle però ho hauré de deixar còrrer, amb el que m' ha costat arribar a casa !!!! Ahir la manifestació pel català vista per la TV i mirant les fotos de la xarxa.

Al cap de dues hores puc asseure' m davant de l' ordinador per veure que passa al mon i escriure aquestes paraules, no se ben be perquè...per sentir que encara ho puc fer i que no puc enfonsar-me. 
Però m' indigno i emprenyo perquè em nego a acceptar que només "visc" per poder anar a treballar....










Reflexions sobre la felicitat i en Kafka

Avui un "eminent" psiquiatra ha dit per la tv que les dones espanyoles eren més felices perquè parlaven molt. Que parlar ajuda a exterioritzar neguits, idees...pensaments, a compartir, a escoltar. 
Sembla que ara es pot pensar que es parla poc, ja no tenim llargues converses per telèfon amb els amics, ens comuniquem el necessari amb missatges de mòbil, escatimant paraules i inclòs abreviant-les.
Però poder estar en contacte a traves de les xarxes amb tantes persones, tantes maneres diferents de pensar et fa venir ganes de parlar, o en aquest cas de escriure sobre tot el que passa al teu voltant.
La voràgine de l' independència sembla que ens esta impedint veure més enllà.
Mentre ens indignem i reclamem que volem marxar d' un país que ens explota dirigim les nostres energies única i exclusivament a això, ens esvarem, ens fem un fart de signar peticions digitals, en parlem al carrer i a la sobretaula....anem a manifestacions... i oblidem el que ens hauria de preocupar realment: la nostra pròpia lluita per la supervivència, els nostres problemes reals amb la feina, la família...
Potser si que és tot una cortina de fum perquè ens oblidem del realment important, de la decadència del nostre mon occidental, dels sistemes polítics obsolets, que ja no serveixen a ningú, només als que s' en aprofiten vilment. 
I mirem cap al passat, escoltem velles cançons que ja parlaven dels mateixos desitjos fa 30 anys, i ens adonem que anem a pitjor, que tot el que s' ha avançat des d' aleshores ho estem perdent...però marxant....tampoc resoldrem res...la nostra vida quotidiana no canviarà, seguirem sense veure un futur pels nostres fills, ni una solució per la nostra vellesa.
L' "il·lustre" psiquiatra també ha dit que els optimistes son més feliços....o els més conformistes?, o els creients?  Als demés només ens queda el dret a la rabieta, a queixar-nos, a reivindicar i exigir el que ens sembla just.
 No som ni optimistes ni conformistes. no parlem molt perquè ja ens ho sabem tot.
Això no vol dir que no siguem feliços....

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La burocràcia espanyola i Kafka

Més val prendre'ns-ho en clau de broma i pensar en l' Asterix i l' Obelix, pujant i baixant escales infinites cercant un imprès en un immens edifici de l' antiga Roma, que no en la grandiosa sala plena d' oficinistes, encaixats en petites gàbies sense sostre d' en Kafka.
Però alguna de les dos imatges ens venen al cap en sortir de les oficines de la Tesoreria General de la Seguridad Social. Quan resulta que ja és la quarta vegada que hi vas per a fer un tràmit i cada vegada t' aten un funcionari diferent, però cap d' ells et soluciona el problema, perquè no en tenen ni idea de com s' ha de fer, i cadascun d'ells et dona informacions o desinformacions diferents...
En un castellà castís, si tens sort  acaben demanen disculpes per haver-te fet perdre el temps però dient el típic. vuelva usted mañana ( o dentro de unos dias).
Tu ja estas tan avesada que ni et sorprens ni t' indignes, i quan canvies el to de veu per demostrar que ja n' estas fart d' anar venint cada dos setmanes....s' acosta el funcionari més antic o que creu que en sap mes  i et diu: No depende de nosotros, todo nos lo cambian muy amenudo, esperemos que todo siga asi la proxima vez que vengan".
Però el jovent encara no sap que aquesta mena de funcionariat hauria de ser una especie en extinció, que son aixi i punt i s' exclama, posant-se les mans al cap i dient: però per treballar aquí què s' ha de fer?, oposicions no, oi? sembla mes aviat que formin part d' algun programa d' inserció laboral de persones amb alguna discapacitat.
No fill, no, són així  d' inútils.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------
---------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per qüestions professionals m'estic rellegint un llibre sobre La Família (Guillem salvador. La Família) i segueixo trobant paràgrafs que em criden l' atenció i em fan reflexionar i pensar en les dificultats que tenim els pares amb fills adolescents. Els de la nostra quinta molts en hi trobem i fins i tot els que no tenim massa conflictes  hem de fer el dol de perdre el nostre nen...que ja no ho tornarà a ser. Hem d' aprendre a trobar una nova forma de diàleg i mantenir la confiança. Encara que l' adolescent faci veure que no ens necessita, no és veritat, potser és quan més ens necessita però d'una altra manera, des del respecte al seu allunyament i necessitat d' intimitat. En aquest moment es posa a proba el grau de tolerància del pares i la disponibilitat d' aspectes del noi o noia que el permetin distanciar-se sense caure

I aleshores en posem a revisar tot el que hem fet durant l' infantesa, tots els pares procurem buscar les raons dels nostres conflictes i moltes vegades no les trobem. Hauriem de tornar enrere i rebuscar en les nostres maneres de fer.
Jo, llegint m' en he adonat de que hi ha una cosa bàsica , encara que actualment potser no és el més acceptat, ni el més políticament correcte: sembla que darrera de molts conflictes actuals hi ha l' absència d' algunes de les funcions de la figura paterna. sobre tot la funció de l' autoritat.
"Si no existe autoridad, ninguna organización funciona, tampoco la família! (C. Pérez Testor)
El pare dialogant és el que diu: "Això no es discutible, del demés en podem parlar", a partir d' aquí podem protegir, tenir cura dels nostres fills, ajudar-los a socialitzar-se i oferir-lis recolzament emocional.
Perquè? Exercir de forma adequada l' autoritat representa l' accés a la realitat i a l' acceptació de la frustració, que ajuda organitzar el pensament.
Naturalment tot això no ho he pensat jo, però em sembla que pot ser la clau de moltes de les nostres maneres de fer...
S' accepten suggerències, crítiques i d' altres ....



---------------------------------------------------------------------------------------------------------- Això és el que em fa sentir  més incòmode, crec que es injust,  al cap de dos mesos de baixa....citació de l' Institut Català d' Avaluacions Mèdiques (la seguretat social, vaja)... els malalts de fibromiàlgia son considerats malalts de segona o com a mínim dignes de sospita...amb la bona cara que fas !!!! et diu tothom...
I et citen per demostrar que estas malalt, i no té tens cap prova que ho demostri: ni radiografies,  analítiques,  scanners......cap prova diagnòstica que constati quina malaltia tens. De res valen els informes mèdics, diagnòstics d' especialistes...
Ells volen comprovar com estas i t' envien a fer unes complexes i sofisticades proves de mobilitat a centres d' alt rendiment, amb màquines d' alt nivell tecnològic...que amb complicats barems i taules estadístiques mesuren quantitativament el teu estat.
Tot plegat per acabar decidint que el teu gran mobilitat està disminuït però no el suficient per a no poder seguir treballant. En cap moment tenen en compte el tipus de feina que fas, quins son els moviments o esforços que requereix, ni cap altre factor vinculat amb el teu estat de salut com la fatiga o l' estres. 

I per no sentir-se incomodes, ells, els metges inspectors, et diuen que , personalment, ja saben que et trobes molt malament, però que no hi poden fer res.
 Fins que no considerin la fibromiàlgia una malaltia incapacitant, com moltes altres, per a poder realitzar segons quins tipus d' activitats laborals i segueixin valorant l' estat de salut de forma quantitativa, els malalts de fibromiàlgia seguirem considerats presumptament impostors. Però res en permet demostrar el contrari, aixi que, a no ser que tinguis afecciones associades o no que puguis demostrar i que es considerin inhabilitants  a l' endemà a treballar !!!!!

Hauries de estar pitjor !!!!!!! t' acaba dient la teva doctora de capçalera, la treballadora social, l' infermera, " patir altres malalties....que es puguin quantificar" i que puguem demostrar.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Reflexió final Jornada Adopció d' infants amb necessitats especials:

"Estima'm quan mes ho necessiti perquè segurament serà quan menys m' ho mereixi"
(Mireia Sala)

----------------------------------------------------------------------------------------------------

Si, em sento orgullosa del meus fills, no ho puc evitar !!!!
La gent em pregunta "Com tu fas perquè t' acompanyi a comprar ?
No sé contestar? Ho fa ella, també orgullosa del que diu !!!
I escolto xerrades i llegeixo articles, i m' en adono que tot no ho hem fet bé...o potser si?
Jo també he portat l' entrepà a l' insti perquè se l' havien oblidat .... i els demano que volen sopar...
Això els ha fet menys responsables o respectuosos?
Els primers deus anys de paternitat van esser molt durs, fins que un savi terapeuta ens va dir: A vegades les coses es fan aixi, o son aixi, perquè ho diuen els pares...sense cap més raó o explicació.
I ara ja els podem donar explicacions i raons i ells ens donen les seves, però a casa no han sentit mai un crit o una discussió acalorada o irrespectuosa, hem procurat oferir models coherents i tolerants...
Conforta sentir com diuen que a casa dels seus amics les coses no son així...que no ajuden a casa, que no van a comprar...i que ells senten que quan siguin grans podran fer les coses sols, es senten autònoms i segurs...encara que de tant en tant els hagis de recordar que recullin l' habitació.
Però tot això no m' estalvia la por...ni el neguit...deu ser que soc masoquista !!!!



----------------------------------------------------------------------------------------------------------- S' ha acabat !!
Tres setmanes de feina...i "caput" !!!!
Ja ho sabia...m' ho veia venir...
Sort que tothom que m' envolta o gairebé tothom: família i companyes de feina consideren que la meva és una situació injusta, on jo ja no hi puc fer res més per millorar.
Si ,els experts diuen que faci aiguagym, exercici, siatshu, terapia conductista ....i per primer cop m' han recomanat que pensi en la possibilitat de demanar una invalidesa. 

avui encara no puc ni pensar.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
CADA COP ENS HO POSEN MÉS DIFICIL

Com encarar aquest nou curs?...com un repte? no !!!!
A hores d' ara després d' unes vacances sense poder descansar de veritat...cercant esma per moure'm i respirar, xopa de la suor que em regalima per la cara i m' impedeix veure allò que m' envolta, sense relax possible...
Por de no tenir prou energia, que no falta de ganes...
Neguit per no saber adaptar-me als nous rols que haig d' assumir quan els fills es fan grans.
Voler satisfer a tothom sense deixar d' esser tu mateixa.
Indignació per haver d' estrènyer-nos encara més el cinturó, seguir endeutats i sense poder fer plans de futur.
Pessimisme...no realisme !!!!!
Sort que em sento recolzada i animada pels meus, que cadascun a la seva manera cerquen la manera de tirar endavant amb els seus projectes, il.lusions o senzillament obligacions.
Tots quatre provem de recolzar-nos els uns en els altres. "tots units fent pinya"...no, no és aixi, però sabem que no estem sols



-----------------------------------------------------------------------------------------------------------
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

1. DOLOR
a. Remedios físicos: Evite los exacerbantes del dolor, como estar de pie o sentado , escribir, trabajo en ordenador y trabajos en postura inclinada prolongadamente; y también levantar cargas pesadas y trabajos duros en casa y en el trabajo. Pueden ser útiles las técnicas de relajación, calor local, baños calientes, suaves estiramientos musculares, movilizaciones de articulaciones y el uso de un collarín cervical o de una faja de apoyo lumbar.
2. Fatiga
a. Remedios físicos: Las estrategias de autoayuda (EAA) incluyen ponerse prioridades y límites, equilibrar actividades y periodos de descanso, hacer ejercicios de respiración, utilizar posturas restauradoras de descanso, simplificar tareas y utilizar dispositivos adaptables.

Remedios Físicos ??? Com puc fer tot això a la classe amb els nens i nenes que el que volen és jugar, saltar, cantar.. que els abracis, acaronis, consolis... que riguis amb ells i els facis riure...Si no tinc esma ni per pujar dos carrers. Puc asseure'm i omplir una graella.... escriure una memòria a l' ordinador ... retallar i muntar un mural...i així anant canviant d' activitat podria compartir amb els nens estones tranquil.les explicant un conte, cantant una cançó o fent  massatges abans d' anar a dormir...
No sé com m' ho faré el proper curs...



No em val reflexionar, ja ho he fet durant molt temps.
Ja em vàrem dir en el seu moment, quan em van diagnosticar la fibromialgia: "Senyora canvi de feina"
Però ni vull, ni puc canviar de feina. Ni tan sols em deixen provar de fer la meva feina de diferent manera, realitzant tasques de suport i gestió, no em van voler de directora ni ara de educadora complementària.

Però la meva feina no és una feina qualsevol, és un privilegi poder dedicar els meus esforços i coneixements a tenir cura dels més petits, actua com un motor que m' ajuda a sentir-me útil i realitzada i a seguir endavant, convivint amb la malaltia.
Crec que hi ha moltes tasques que jo podria fer dins de l' àmbit de les escoles bressol sense fer tots els esforços que requereix ser tutora d' una aula. Però no s' en refien, no em donen l' oportunitat de poder seguir dedicant-me a la feina que m' agrada i sé fer.
El que m' ofereix l' empresa (IMEB) és: quan no puguis aguantar més agafa la baixa i tranquil.la.
No puc estar tranquil.la perquè malgrat el que diguin ells, la seguretat social no em deixa estar tranquil.lament de baixa, la meva malaltia no es prou incapacitant, no estic incapacitada, ni invàlida...només esgotada i adolorida. així que a treballar que hi falta gent !!!!!!!!!!!
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
LA CULTURA DE L' ESFORÇ

La cultura de l' esforç depen de generacions, si, sembla que la meva es va esforçar en canviar el mon.
Som els pares dels adolescents que fins ara ho han tingut tot? i no els hem transmès que cal esforçar-se per tenir o ser el que un desitja? Donar tot...o tot el que pots o creus que necessiten no implica transmetre que
no cal esforçar-se per res, ambdues coses som compatibles i crec que els meus fills saben que hauran de buscar-se la vida.
És clar que s' esforcen però perquè? és la societat la que els decep, senten que no podran dedicar-se a fer el que els agradaria i que com els seus pares i avis seran uns sobrevivents... però ells se'n adonen i els costa més conformar-se.
Nosaltres no vam canviar el mon però ens ho semblava perquè lluitarem contra un ens concret i identificable, el franquisme. Des d' aleshores el mon ha canviat i ens hi hem acomodat, per nosaltres és molt millor...per a ells no. Son més exigents? saben més el que volen o el que no volen ?


------------------------------------------------------------------------------------------------------------
CABÒRIES
Quan una cosa et volta pel cap i no deixes de pensar-hi:
.en quina pel.licula es parla d' aquest fragment de El guardian en el Centeno  de J. Salinger?

Vivo en Nueva York y de pronto me acordé del lago que hay en Central Park, cerca de Central Park South. Me pregunté si estaría ya helado y, si lo estaba, adonde habrían ido los patos. Me pregunté dónde se meterían los patos cuando venía el frío y se helaba la superficie del agua, si vendría un hombre a recogerlos en un camión para llevarlos al zoológico, o si se irían ellos a algún sitio por su cuenta.
(Pág. 19)


-----------------------------------------------------------------------------------------