Masses dies a casa, sofà, manta i pel.lis...visionant obres de fa 50 anys o d' altres de l' any passat, tant diferents però igualment interessants i colpidores. Deu ser el fred....
Si, però no aconsegueixo passejar sense passar calor i atabalar-me, m' abrigo pel fred però caminar em fa suar.
Perquè Badalona? volia veure el mar...el mar a l' hivern, al mati d' un dia laborable...en una ciutat de treballadors...sense turistes. hi arribo per un carrer comercial, sense transit, poca gent caminat i menys comprant...els dependents, netejant vidres o fent petar la xerrada a la porta.
Edificis antics, amagats entre noves edificacions, que amb prou feines et fan recordar el passat d' aquest "poble" costaner, veí de Barcelona.
El passeig marítim, ample , llarg, buit ....la via del tren omnipresent barrant el pas al mar. En algun banc un avi, o una mare jove amb el seu nadó...i de sobte un grup de homes grans, endinsats en una alegre i cridanera discussió: La derrota d' ahir del Barça !!!!! no tots eren culers, però si vens i s' acaloraven parlant sense problema, i acabaven rient .¨Ni les cotorres aconseguien ensordir la seva cridòria.
El soterrani t' acosta a la platja...una altre perspectiva...hi ha onades... i surfistes...l' Escola del Vent...
vianants solitaris, o amb gos...parelles passant fred i cordant-se la roba en sentir passes...la dona, sud-americana per l' aspecte...que li parla al seu gos en català...potser no és seu?
Les barques dels pescadors, acolorides i solitàries, semblen col·locades allà per formar part del paisatge de tan fotogèniques que son.
I el mar, mogut, fosc...el cel tapat, núvols negres acostant-se i el sol lluitant per sortir d'entre ells.
entre mig de la calima, al fons, Barcelona, la pantalla solar del fòrum destaca, el perfil de la ciutat s' endevina.
I cap a l' altre costat...el Maresme, il·luminat per algun raig de sol, rebel.. colors verds i ocres...
Et sents realment petita davant d' aquest paisatge immens...gaudeixo en poder sentir-me aixi a 20 minuts de la gran ciutat....
El nostres paradis particular: la ria de Lires. Espai per reflexionar, compartir, opinar, on podeu trobar, fotos ,reportatges, articles, temes que m' interessen, cites i ressenyes curioses
dijous, 28 de febrer del 2013
dimecres, 20 de febrer del 2013
Tornar a Venècia
És un somni,.
Tornar a poder llegir, feia temps que no podia...falta de temps? no ....
Avui ho he fet...he obert l' última novel.la de la Donna Leon i ràpidament m' he endinsat en el seu mon, decadent, ombrívol, i alhora vital i m' he deixat arrossegar pels canals de Venècia al costat de la seva protagonista...he entrat en palazzos antics, abandonats, enrunats, però plens d' encís i misteri.
I aleshores enyoro els carrerons estrets, foscos, humits...els cafés amb cadires de fusta...i en mirar amunt el cel blau, enlluernador.
Però camino per Barcelona, i només veig gratacels, torres altíssimes, edificacions megamodernes... avui si, només veig això....color, reflexos i gent. I m' en adono que una noticia com la de que em donaran un grau de disminució m' anima el dia. Paradoxic si, però és un bri d' esperança per intentar de nou poder tornar a treballar sense haver de patir dolor, esgotament i baixes interminables. Es com un reconeixement de que no "puc"...no que no vulgui..., de que necessito canviar de feina...perquè el que vull és treballar...no passejar per Barcelona càmera en mà, per fer-ho més entretingut`...entre gent gran, turistes i parats.
dilluns, 18 de febrer del 2013
Escenes de barri
Avui el dia ha sortit gris i és dilluns, però m' ha anat be sortir.
Vint minuts de caminada i descans.
El barri segueix sent, això un barri, on la gent es coneix. La fesomia de les persones ha canviat, el cambrer del bar és xines, davant¨hi ha un quiosc regentat per un pare i una filla també xinesos. Comparteixen els serveis, xerren amb la portera de la casa del davant que surt a reciclar cartons... El representant de productes d' hostaleria surt desesperat dient que no ha venut res, que deu haver perdut facultats. Dos nois que passegen un gos es paren a parlar amb el quiosquer i saluden una mare amb un nen petit que ve del metge i ho explica a la cuinera del bar que ha sortit a fumar un cigarret. el nen i la cuinera acaben carrer avall jugant a empaitar coloms....
En un tros de carrer, en menys d' una mançana, en deu minuts observes tot un seguit de relacions personals i socials, que pot sobtar trobar en mig d' una gran ciutat com Barcelona. Fa només 48 hores participava en una rua gegant per celebrar les festes de la ciutat i reivindicar, per enèsima vegada, les nostres escoles bressol, erem milers de persones, moltes ens coneixíem però gairebé no vàrem creuar més d' una o dos frases.
Avui en aquesta estoneta, la gent s' explicava més coses: els neguits pel fill malalt, per la poca feina, queixant-se del serveis, del temps, però compartint el seu temps amb els que tenen més a prop, amb els que conviuen cada dia...encara que potser no tinguin gairebé res en comú, només això, son veïns.
I jo he gaudit fotografiant l' aigua del llac: verda, fosca, brillant, tremolosa...vibrant ....
Vint minuts de caminada i descans.
El barri segueix sent, això un barri, on la gent es coneix. La fesomia de les persones ha canviat, el cambrer del bar és xines, davant¨hi ha un quiosc regentat per un pare i una filla també xinesos. Comparteixen els serveis, xerren amb la portera de la casa del davant que surt a reciclar cartons... El representant de productes d' hostaleria surt desesperat dient que no ha venut res, que deu haver perdut facultats. Dos nois que passegen un gos es paren a parlar amb el quiosquer i saluden una mare amb un nen petit que ve del metge i ho explica a la cuinera del bar que ha sortit a fumar un cigarret. el nen i la cuinera acaben carrer avall jugant a empaitar coloms....
En un tros de carrer, en menys d' una mançana, en deu minuts observes tot un seguit de relacions personals i socials, que pot sobtar trobar en mig d' una gran ciutat com Barcelona. Fa només 48 hores participava en una rua gegant per celebrar les festes de la ciutat i reivindicar, per enèsima vegada, les nostres escoles bressol, erem milers de persones, moltes ens coneixíem però gairebé no vàrem creuar més d' una o dos frases.
Avui en aquesta estoneta, la gent s' explicava més coses: els neguits pel fill malalt, per la poca feina, queixant-se del serveis, del temps, però compartint el seu temps amb els que tenen més a prop, amb els que conviuen cada dia...encara que potser no tinguin gairebé res en comú, només això, son veïns.
I jo he gaudit fotografiant l' aigua del llac: verda, fosca, brillant, tremolosa...vibrant ....
divendres, 15 de febrer del 2013
Des del Castell
Avui ja no estic enfadada !!!!!
Ahir ho estava, enfadada amb el mon, per no poder fer la meva vida "normal" o sigui treballar.
Quan et capfiques en el teu malestar, és com si portessis orelleres i no veus res mes. Sense adonar-te'n converteixes el teu mal en el centre de les converses, fins que alguna cosa et fa sentir absolutament fora de lloc...ridícula i egoista , i reacciones per poder escoltar els altres.
Aleshores procures trobar les paraules adequades, de afecte i comprensió, el petit gest de recolzament i solidaritat i penses si t'en sortiràs. Espero haver-ho fet .
I m' he sentit aclaparada per una forta emoció, sense dret a queixar-me, tinc el mes important del mon...els meus, l' Alberto, l' Alba, i el Sergi. sense ells tot seria més difícil, no vull ni imaginar-m'ho !!!!
I em venen ganes de dir-los que els estimo, de donar-los les gràcies per aguantar els meus mals humors, dèries i cabòries i seguir al meu costat invariablement...ho faig...amb la veu ennuegada... i em sento molt millor.
Ja no surto sense la càmera...per si de cas, aixi que avui he acabat al Castell de Montjuïc necessitava desfer-me dels meus mals rotllos i pensaments pessimistes. La vista privilegiada des d´allà dalt m' ha ajudat a fer fora els mals de cap...envoltada de cel, de mar...sota el vol elegant de les gavines, silencioses i orgulloses.
Ahir ho estava, enfadada amb el mon, per no poder fer la meva vida "normal" o sigui treballar.
Quan et capfiques en el teu malestar, és com si portessis orelleres i no veus res mes. Sense adonar-te'n converteixes el teu mal en el centre de les converses, fins que alguna cosa et fa sentir absolutament fora de lloc...ridícula i egoista , i reacciones per poder escoltar els altres.
Aleshores procures trobar les paraules adequades, de afecte i comprensió, el petit gest de recolzament i solidaritat i penses si t'en sortiràs. Espero haver-ho fet .
I m' he sentit aclaparada per una forta emoció, sense dret a queixar-me, tinc el mes important del mon...els meus, l' Alberto, l' Alba, i el Sergi. sense ells tot seria més difícil, no vull ni imaginar-m'ho !!!!
I em venen ganes de dir-los que els estimo, de donar-los les gràcies per aguantar els meus mals humors, dèries i cabòries i seguir al meu costat invariablement...ho faig...amb la veu ennuegada... i em sento molt millor.
Ja no surto sense la càmera...per si de cas, aixi que avui he acabat al Castell de Montjuïc necessitava desfer-me dels meus mals rotllos i pensaments pessimistes. La vista privilegiada des d´allà dalt m' ha ajudat a fer fora els mals de cap...envoltada de cel, de mar...sota el vol elegant de les gavines, silencioses i orgulloses.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)