Ahir ho estava, enfadada amb el mon, per no poder fer la meva vida "normal" o sigui treballar.
Quan et capfiques en el teu malestar, és com si portessis orelleres i no veus res mes. Sense adonar-te'n converteixes el teu mal en el centre de les converses, fins que alguna cosa et fa sentir absolutament fora de lloc...ridícula i egoista , i reacciones per poder escoltar els altres.
Aleshores procures trobar les paraules adequades, de afecte i comprensió, el petit gest de recolzament i solidaritat i penses si t'en sortiràs. Espero haver-ho fet .
I m' he sentit aclaparada per una forta emoció, sense dret a queixar-me, tinc el mes important del mon...els meus, l' Alberto, l' Alba, i el Sergi. sense ells tot seria més difícil, no vull ni imaginar-m'ho !!!!
I em venen ganes de dir-los que els estimo, de donar-los les gràcies per aguantar els meus mals humors, dèries i cabòries i seguir al meu costat invariablement...ho faig...amb la veu ennuegada... i em sento molt millor.
Ja no surto sense la càmera...per si de cas, aixi que avui he acabat al Castell de Montjuïc necessitava desfer-me dels meus mals rotllos i pensaments pessimistes. La vista privilegiada des d´allà dalt m' ha ajudat a fer fora els mals de cap...envoltada de cel, de mar...sota el vol elegant de les gavines, silencioses i orgulloses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada