Però avui el dia era radiant i no hi ha res tan fotogènic com l' Hospital de Sant Pau sota el cel rabiosament blau i els núvols com bombolles surant pel damunt.
Sento una barreja de sentiments i emocions mentre camino a bon pas cap amunt, suant...: ràbia, indignació,
frustració, i ...la pitjor de totes Por. He agafat por a la feina, a tornar a sentir-me impotent i incapaç i sobretot a tornar a sentir tan dolor i cansament que no puc ni respirar. Després de tan de temps de baixa em trobo molt millor, com que controlo la meva activitat, el dolor i la fatiga es fa suportable i estic bé. Això és el que constaten els metges, ara estic bé, i no existeixen baixes preventives.
I la ràbia davant de la incomprensió de la malaltia per part dels estaments sanitaris em fa venir ganes d' impugnar l' alta, reclamar el dret a poder fer una feina digna, a no sentir-me marginada i vulnerable.
I segueixo amunt gaudint del dia, com puc, observant el que m' envolta des de la distància i sentint que haig d' arraconar tots aquest sentiments, calmar-me, asserenar-me i trobar la manera de seguir endavant, de seguir lluitant pel que vull i necessito sense comptar amb cap ajuda ni recolzament per part dels estaments ni sanitaris ni educatius.
A treballar per preparar una oposició interna per accedir a un lloc de treball diferent del que tinc ara, pensant que, malgrat tot, l' ombra de la malaltia és allargada i plana per damunt meu i dels meus projectes i pot fer que acabin denegant-me la feina.
Segueixo mirant amunt, suant i procuro sentir-me viva i enèrgica, tant que acabo comprant-me roba i sortint de la botiga amb un altra aspecte, més moderna, més guapa...i menys pessimista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada