Per a vos: LA VILA DE GRÀCIA I JO

Retrobant els meus records de la Vila de Gràcia

El que ha començat com una passejada turística cercant edificis singulars del Carrer Gran de Gràcia s' ha convertit en un recorregut pels diferents indrets de la memòria i adonant-me de que des de ben petita, la meva vida ha estat lligada a aquest barri.
Des del carrer Bruniquer on vaig viure fins els set anys, i la plaça Joànic, espai de jocs on dies després de fer la comunió a l' església de la Virreina, vaig perdre la medalla d' or. La primera escola, l' antic Pedagogium San Fernando (ara Escola Patufet), i el forn de la cantonada amb Joan Blanques, on venien uns deliciosos brioixos amb xocolata a dins, premonitoris i molt millors que els bollycaos.
La primera feina, de mecanògrafa, al despatx d' uns enginyers, al costat de la Casa Vicens de Gaudi, al carrer de les Carolines, a prop de Fontana.
I en tombar la cantonada el Carrer St. Rosa, on van néixer i morir els diferents negocis familiars, font de tantes il·lusions i projectes, però també de tants mals de caps i decepcions. Des del taller, passant per la botiga i acabant per la fàbrica de gel, tot en 50 metres d' aquest carrer on vàrem veure envellir el pare i tots en diferents èpoques de la nostra vida hi vam fer alguna feina.
Ha canviat molt i l' únic que es manté igual, inclòs el rètol, que sembla que ha sobreviscut 30 anys, és el parking, on s'han guardat tots els cotxes de la família.
Les nits de joventut passejant per les places per acabar a can Quimet a la Rambla del Prat, davant del cinema Bosque, el bar de les guitarres, reconegut per tothom i desaparegut al 2009.
I a la maduresa, ja amb fills i aturada, l' aventura d' un altre negoci familiar, ara dels germans, a tocar de la Plaça de la Vila, que vàrem acolorir fabulosament, tant que no han pogut extraure tota la pintura de la façana , resisteix el Cian de la Cial. VFB. SL, com algun rètol antic de farmàcies reformades. No va anar bé, i va ser el colofó que confirmava que no es bo treballar amb la família.
I la petita Escola Bressol del Carrer Gran on vaig començar la meva carrera professional.
Ja de tornada cap a casa l' atzar ha volgut portar-me al carrer Pare Claret, al primer pis que vaig llogar en independitzar-me, amb el que va ser el meu "novio" des de petits, i que lluny de ser la millor època de la meva vida fins aleshores, es va convertir en un infern del que em va costar molt sortir.
Ha estat un passeig llarg però agradable, que he fet sola, acompanyada pels meus cels i els seus núvols, caminant pels carrers estrets i força ombrívols que feien més suportable la calor d' aquest diumenge d' estiu.
Quan hi he arribat Gràcia encara dormia, els veïns començaven a sortir de casa amb els seus gossos, els cambrers muntaven les terrasses endormiscats.
De sobte al Mercat de l' Abaceria un munt de gent amb samarretes negres proclamaven la Festa de l' Alegria i es disposaven a decorar amb els seus dissenys i grafits les persianes de les paradetes del voltant de la plaça i els nens de barri ja havien acabat un mural fantàsticament acolorit.
Aquesta gent del barri que va veure néixer els meus pares, on hi han viscut de joves i treballat tota la vida, però que no visiten gens sovint, des de que van marxar per viure al eixample ja fa més de 40 anys, exactament 47.
Ara son els seus nets, els nostres fills i filles, les que es passegen pels seus carrers i places, cercant festes, llocs de trobada i amics.
i jo, hi vaig a cercar colors, llum, tranquil·litat i pau i en trobo amb molts dels records d' una part important de la meva vida, que m' aclaparen i emocionen però que també em fan pensar : Ai !!! que t' estas fent vella, ja tens massa records oblidats.