La tristesa, la ràbia, la por .....i l' alegria ?

Avui he llegit que la tristesa és una emoció molt fèrtil perquè facilita la introspecció i  la reflexió, que ens permet aprendre dels errors, el.laborar i interioritzar el que passa. Fins i tot que la depressió pot ser un mecanisme natural per facilitar un canvi en la manera de veure el mon i replantejar-nos els objectius.
També que l' avorriment pot estresar perquè ens provoca por i alarma davant alguna cosa que no podem gestionar, l' apatia o l' abatiment.
Molt bé i què? Ara que ja sabem tot això com hem de fer per sortir d' aquest cercle?
Es pot arribar a la desesperació i a embogir,  massa sovint llegim noticies de homes i dones que han pres el camí equivocat i fet alguna barbaritat. 
No podríem llegir diaris ni escoltar noticies. La situació està posant al límit l' energia, les forces i els recursos de tots el que pateixen. Sentim tristesa, ràbia i por.
I surts al carrer, un dia clar, amb sol i llum, al mati. Abans només veies jubilats i turistes, ara ja no...diferents tipus de gent, vaga i deambula com jo. molts re-busquen els contenidors i papereres, empenyen carros plens de ferralla. S' asseuen cara al sol, tancant els ulls. Per passar l' estona, que acabi un nou dia...i demà què ?
Si t'ho proposes escoltes tots els sons i sorolls del teu voltant, els ocells, les cotorres, alguna botzina i alguna frase robada: no,no tornem a parlar del rei !!! 
Sense adonar-me'n he anat a parar a un carreró estret amb porta de ferro, hi entro amb la sensació d' estar violant la intimitat d' algú: cases baixes, velles però acolorides amb flors a les finestres, la moto al davant protegida per un llençol de ninotets, algun cotxe antic molt ben conservat. El carreró te tres trencants, en un d' ells hi ha una altra porta de ferro, gran per que hi entrin els cotxes. Un petit oasis de silenci entre dos carrers força transitats que et fan pensar en com devia ser aquell barri abans de que creixessin els alts edificis nous que vigilen la calma d' aquest indret des de les alçades.
També deu ser un mecanisme de defensa davant de la tristesa fixar-se en els indrets més acolorits del barri, descobrint missatges i senyals intel·ligibles que t' evoquin aquesta altra emoció tan enyorada últimament: l' alegria.