Res en comú, nomes dates.
Fa 23 anys passejava pel passadís esbufegant i comptant contraccions, pesava 20 quilos menys i era molt feliç.
Avui ha estat un aniversari estrany, sense ell però arrossegant dos mesos d' enyorança. Avui passegem pel voltants de Sta. Caterina, com dos turistes, com si estiguéssim de vacances a un altra ciutat.
Cada dia quan camines pels barris vells de la ciutat et sembla que descobreixes nous racons, cada passeig és diferent i només t'en adones de que estas pels mateixos carrers quan busques la parada de bus més propera. Sempre és la mateixa.
Això ens ha passat avui, desprès de recorre els estrets carrers bruts, foscos, vells però plens de vida i records, fixant-nos en els vells comerços que encara sobreviuen al voltant del mercat de Sta. Caterina, que s'alça a l' esplanada, ampla, clara i lluminosa.
Aquests dies no passejo sola i ho agraeixo tant !!!!
Caminem en silenci, observant-ho tot i constatant que ens parem i fixem en els mateixos llocs i detalls, no ens cal res més. Ja pensem en tornar-hi demà.
Ens hem retrobat amb la família per dinar, deia gairebé dos mesos que no ens veiem, i tots junts hem felicitat al Sergi i mirat fotos de Paris.
Després d' una setmana dura, trista i angoixant no volia que el dia d' avui fos pitjor i m' enfonsés més...i ha esta molt bé.
Sembla mentida com ens podem conformar amb aquests petits moments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada