Un moment emocional difícil: quan el niu es comença a buidar

Fins avui no m'en he adonat del que m' angoixa pensar, no tant que el Sergi ja no estarà a casa...com que estarà sol a una ciutat estranya, on no coneixerà a ningú. Angoixa la sensació de desempar que pot sentir si li passa alguna cosa.
Sento que el buit que deixarà, tot el que el trobarem a faltar en el nostra dia a dia és quelcom que podrem gestionar...però la incertesa i la por de saber que està sol, que no podrà trucar a ningú per demanar ajuda si té algun accident o es posa malat de sobte...és terriblement angoixant.
Només seran unes setmanes, després ja seran dos i l' un a l'altre podran donar-se suport i ajudar-se, fer-se companyia. Ja no l' imaginaré tant desvalgut. Sé que s'en sortiran, no els manquen recursos, empenta, 
ni ganes de tirar endavant. 
M' emociona i enorgulleix veure com s' acomiada de les amistats, com el trobaran a faltar també ells, com se l' estima tothom.
I per no pensar-hi tant, o potser encara més, reviso i busco fotos, n'embadaleixo mirant com ha canviat en tots aquests anys.