Cites d' història

Últimament quan escolto o llegeixo noticies o entrevistes em dona per anotar frases que em criden l' atenció, que m' agraden per algun motiu.
Escoltant la conferència de Toni  Soler ‎'2014: saber guanyar" em vaig quedar amb una: L' història no es repeteix però sovint rima. com si hi haguessin diferents moviments cíclics que, periòdicament o no, es repeteixen o s' assemblen,  no?.
Avui escoltant una entrevista a Carrillo parlant de la memòria històrica deia: " lo que se recuerda se repite". 
Volem recordar allò que no ens ha agradat, que ens ha fet mal per mirar d' evitar-ho, de no tornar-ho a passar, però sovint no ho aconseguim. Allò que volem recordar, que no oblidem, es repeteix, reviu, envoltat d'altres paisatges o circumstàncies.
I ens trobem preguntant-nos perquè ja hi tornem a ser,  és com si no haguéssim avançat, tornem a sentir indignació i rabia.
Tornem a sortir al carrer reivindicant les mateixes coses de fa 30 anys,  i sovint tornem a ser els mateixos d' aleshores.

Independència

Per primer cop assistim a la celebració de la diada de Catalunya, avui diada per la independència.
L' any 1976 assistia a la Marxa pels Països Catalans  quan demanàvem l' Estatut d' Autonomia.
Aleshores era una altre lluita, es va aconseguir .....i ja fa trenta anys que tenim l' Estatut. Però mai m' he sentit  identificada amb amb el catalanisme d' aquest estatut, l' estatut de la dreta que ens ha governat durant tots aquests anys. I si aleshores m' haguéssiu dit que acabaria manifestant-me per una Catalunya Independent segurament no m'ho hauria cregut.
Durant aquest anys he viatjat per tota Espanya, tinc família a una de les regions més espanyolistes de l' Estat, la Rioja i m' he casat amb un "riojano" que no se'l mereixen els de la seva terra, i que és més catalanista que jo. I amb el temps el tracte rebut des de les altres "regions" d' Espanya i com ha gestionat el nostre govern les nostres competències ha fet que em sentis més catalana que mai, gràcies a ells he sortit avui a clamar per Catalunya Independent.
He anat amb por, por de cansar-me aviat, d' acabar el dia esgotada....ahir ja em va passar i no vaig fer cap esforç especial: anar a un funeral i una trobada familiar em va deixar destrossada. L' estres psíquic cada cop m' afecta més.
Aixi que la meva assistència ha estat testimonial, hem provat d' arribar al gruix de la manifestació per carrers secundaris, també plens de manifestants i amb molt ambient, i ens hi hem sumat mitja horeta. Ha estat més una passejada de les nostres, descansant a mig camí, en descobrir un indret insòlit: l' Antic Teatre a un carreró proper al Palau de la Música, amb una terrassa ubicada en un jardí interior i envoltat de balcons  i finestres del pati interior d' uns edificis molt antics.
 I és clar he fet fotos d' aquest esclat de colors que ha omplert la ciutat aquesta tarda.

Enyorança de Paris !!!

No se ben bé perquè avui he tornat a mirar les fotos de Paris...aleshores no retocava fotos, ni les compartia, ni res de res. Fa 6 anys i els nanos eren més petits, no tenia temps...
Les he revisat i n' he trobat alguna de maca...totes tenien un no sé què per allò de que Paris és Paris...i ara penso que per aquest carrers d 'aquí a uns mesos i passejara el Sergi...hi viurà...Sembla lluny en el temps i fa com mandra pensar-hi i crec que encara no m'he fet a la idea del que representa. A la TV·3 en parlaven avui, dels estudiants catalans que van a estudiar a França amb l' esperança de poder començar a llaurar el seu futur. Tornar amb currículum, experiència, i vivències. Però no falta tant, els temps passara volant, per ell és tot un repte, una necessitat. Per a nosaltres un nou motiu de preocupació: temporades de més penúria econòmica per poder ajudar-lo, poc, però el que puguem; temporades d' enyorança, de passar i mirar el seu quarto i veure' l buit i "endreçat",   i alhora un sentiment d' orgull en pensar que s'ha esforçat molt per aconseguir-ho, estudiant i treballant per poder ser el més autosuficient possible i no ser una càrrega per a nosaltres.
Tant de bo li serveixi per trobar allò que busca, encara que no sàpiga ben bé què es; allò que desitja i espera, que s' hi enfronti amb il-lussió i empenta.

Espero que sigui feliç....des d' aquí i ara crec que té que ser difícil no ser-ho  a Paris i amb 22 anys.

Final de les vacances

S' han acabat...com crec que ja he dit aquest és el primer curs que no començo amb l' il·lusió de sempre...
És una barreja de por i mandra...de tornar a trobar-me tan malament com durant l' últim mes...
I també de temor i indignació davant del nou repte que se'ns presenta...voldria que nomes representés això: un nou repte per posar a proba les nostres facultats i saber fer, davant de les noves dificultats que ens trobarem.
Però per a mi és un camí costerut que encara em costarà més de pujar... sense victimisme, només miro enrere i constato el que em costa enfrontar-me en el dia a dia de la meva feina...i cada dia serà més difícil.
Sense l' il-lusió de sempre però si em ganes de començar amb uns nous nens, noves famílies, nova classe, tant de bo en podes gaudir com m' agradaria.
Aquest últim cap de setmana intento descansar i fer el que més m' agrada que és passejar i fer fotos de tot el que veig, sempre em sembla que hi ha racons o punts de vista nous i és com si ho veies per primer cop.
Avui ha tocat el Port Vell i uns carrerons del barri de la ribera que m'han entusiasmat amb els seus tallers d' artesans i botigues, absolutament reformades però que conserven un aire antic, bohemi i alhora, post-modern i trencador. Del Port Vell, a part de la llum de les ultimes hores de la tarda, el contrast del vells vaixells de pesca tan aprop dels grans iots de luxe, que per cert no he fotografiat.

Com sempre el meu company, amic, amor