els 53

No és un numero especialment bonic. I no està la cosa per celebracions.

Però a casa m' han fet passar un molt bon dia, amb petits detalls i sobretot fent-me companyia. En aquest moments voldria compartir l' orgullosa que em sento de tenir el marit i els fills que tinc.

I escoltant el que els passa a gent molt propera, els problemes que tenen amb els seus fills, i tot i passant una mal època, com tothom, em sento privilegiada pel que tinc.

Gràcies família

 El meu dia ha començat amb un bon esmorçar, una rosa i l' ARA, un bon començament malgrat les portades del diari. De fons Suzzanne de Leonard cohen. Tinc la millor familia del mon.

Adeu Pep

fins fa 4 anys no havia vist mai cap partit de futbol, ara ja m' havia acostumat a veure el Barça i m' ho passava bé, ara no se que fer, hauré de buscar algun altre entreteniment...m' ho pensaré per lleialtat al Pep.... i perquè segueix en Tito

Yayoma, el nou documental de Lluís Danés

Yayoma, el nou documental de Lluís Danés

De Fundació Lluís Llach (Àlbums) · Actualitzat fa prop d'una hora

El realitzador i director Lluís Danés ha començat a rodar un nou documental al Senegal. El projecte que és una producció de Brutal Media porta per títol Yayoma (=Maremar) i narra la construcció d’una barca de pesca a la Comunitat Rural de Palmarin.

El documental Yayoma se centra en un dels projectes solidaris que porta a terme la Fundació Lluís Llach –el qual viu temporades a Palmarin des del 2009- i que permet aconseguir recursos per construir barques de pesca de grans dimensions i contribuir, així, a la recuperació de la pesca com a font de riquesa. Lluís Llach és el fil conductor de les històries narrades a Yayoma. La seva mirada i la seva veu descobriran la gent que viu a la Comunitat Rural de Palmarin que durant dècades ha viscut d’esquena al mar i ara amb projectes com la construcció de la barca Yayoma es preparen de nou per sortir a pescar. Entre els protagonistes hi ha en Bubakar, un jove de 32 anys que va viure il.legalment a Espanya durant 4 anys i que finalment va acabar la seva aventura al Centre d’Acollida d’Immigrants a Barcelona des d’on va ser repatriat a Senegal i que ara vol ser pescador del Yayoma.

Com explica Lluís Danés “”Yayoma” ens parla d’un poble on conviuen realitats i creences diferents, però que treballa unit per aconseguir un objectiu comú: gestionar el seu futur, lluny de la misèria amb la que actualment conviuen”.

El rodatge de Yayoma que va començar a principis del mes de març al Senegal, i va finalitzar fa pocs dies quan la nova barca va sortir a la mar i tota la comunitat de Palmarin es va reunir a la platja per fer la festa de botadura de Yayoma.

L’estrena del documental de Lluís Danés es farà la propera tardord ins el programa Sense ficció de TV3
.

Sant Jordi

Una imatge:
http://www.324.cat/galeria/30634/7/altres/Felic-Sant-Jordi-2012#ancla

Un llibre:
 Segueixo recomanat la primera novel.la de Lluis Lach. El tercer més venut aquest Sant jordi, encara que això no vol dir res, hi haurà molta gent a qui no agradarà. Per a mi és un cant a la llibertat !!!!!

Milers de persones es manifesten pel centre de Barcelona contra les retallades en educació

Milers de persones es manifesten pel centre de Barcelona contra les retallades en educació

No m' agraden els dilluns

No m' agraden els dilluns, em deprimeixen, sento la casa buida, no m' acostumo, ahir el dia no acompanyava i em feia mal tot. avui m' he forçat a sortir, ho he fet amb la càmera i mirant el cel, els vents d' ahir van deixar l' ambient net i clar... i he tornat amb més energia i més animada. He redescobert un racó del barri amb una terrassa perfecta, tranquil.la i amb bon café.

Un diluns especial...Sant Jordi...ventòs i una mica gris però mai falla la meva rosa matinera

Gran torino

De les millors pel.licules que he vist. Segueix emocionant-me com el primer dia, és i serà un clàssic del cinema.
La cançó final que dona títol a la pel.licula també és sublim:

http://youtu.be/riT_06qEUW8

A Gran Torino hi trobem al violent i intolerant Harry el Sucio (1971),  el militar que ha interpretat diverses pel·lícules; el sensible fotògraf del National Geographic d’Els Ponts de Madison County (1995), el crepuscular i acabat William Munny de Sense Perdó (1992) o el solitari i dur Frankie Dunn mancat d’estimació de Million Dollar Baby (2004).

Clint Eatswood, ho deixa clar al final de la pel·lícula, aprofita tots aquests elements de Gran Torino, per dir-nos ( a la seva manera) que ens els seus 79 anys, ja no li queden personatges per interpretat i seduir-nos. Ara, d’una manera més tranquil·la podrà estar al darrera de la càmera fent que siguin els altres, com ho ha fet d’altres vegades,  que hi posin rostre a les seves històries.Guillem Terribas.   Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 

Desti

una malaltia que et defineix?

implacable

Hola... Mi nombre es Fibromialgia y soy una enfermedad crónica invisible. Estoy ligada a ti para toda la vida. Los que están a tu alrededor no pueden verme ni oírme, pero tu cuerpo se resiente. Puedo hacerte daño en cualquier momento y como quiera. Puedo hacerte daño y, si estoy de humor, puedo hacer que te duela todo el cuerpo.

Recuerdas cuando tu y tu energía andabais parejas y os lo pasabais bien. Te he robado la energía y te he transmitido cansancio. ¡Prueba a pasarlo bien ahora! También te he robado tu descanso (sueño) y, en su lugar, te he dado un espíritu complicado. Puedo hacerte temblar interiormente y puedo lograr que tengas frío o calor cuando los demás están bien. Ah, sí, también puedo lograr que te sientas ansioso o deprimido. Si tienes planes o ganas de tener un buen día, también puedo quitártelas. 

Tú no has pedido tenerme. Yo te he escogido por diversas razones: El virus que cogiste y no te has quitado de encima, o aquel accidente de automóvil o quizás los años de abusos o de traumatismo. Bien, en cualquier caso, estoy aquí para quedarme. 

He sabido que has ido a ver al médico y que no puedes quitarme de encima. Me hago un hartón de reír. Eso es sólo un intento. Deberás visitar muchos, muchos médicos antes que encuentres uno que pueda ayudarte de manera efectiva. Te harán tomar pastillas para el dolor, pastillas para dormir, también te dirán que tienes ansiedad o que sufres depresiones, te aconsejarán que te hagas masajes, te dirán que si duermes y haces bien los deberes, me iré, te dirán que pienses positivamente, te harán un tacto con lo dedos, una presión sobre los puntos sensibles y lo peor de todo, no te tomarán en serio cuando digas al médico como tu vida se debilita cada día que pasa. Tu familia, tus amigos y tus compañeros de trabajo te escucharán hasta que se aburran de oírte hablar de cómo te sientes y de que soy una enfermedad que debilita. Algunos te dirán cosas como "sólo tienes un mal día" o "recuerda que no puedes hacer lo mismo que hace veinte años", sin escuchar lo que habías explicado hace veinte días. 

Otros empezarán a hablar a tu espalda mientras tú, tranquilamente, empiezas a sentir que estás perdiendo tu dignidad intentando que entiendan, especialmente, que tu estas en medio de una conversación con una persona "normal" y no puedes recordar lo que querías decir. Para acabar (hubiera querido guardar esta parte como un secreto) pero creo que ya lo has adivinado... El único lugar donde encontrarás un cierto soporte y comprensión para tratar conmigo, es con la gente que sufre fibromialgia. Exceptuando la minoría que tiene el soporte de su cónyuge y de su familia más cercana.   

CEDIDO POR "MIABUELAPEPA" DE "LA COMUNIDAD"

recuperant forces

El futur

Impotència, desencís...ràbia

El futur, no el meu, el dels meus fills. Els podrem donar tot el que necessiten?

O tot el que voldríem oferir, tenim moltes ganes de donar i tenim por de decebre'ls?

Que esperen de nosaltres?

Se'n sortiran millor que jo?

Hem estat poc agosarats? no em arriscat més i ara ens decep el nostre passat.

Molt enrabiats  i amb poca energia per combatre. 

Cercant solucions o esperant un "cop de sort"

S' ho volen carregar tot. Nosaltres ja vàrem lluitar i ara sortim al carrer com si res no hagués canviat.

Defensem la nostra feina

Malgrat tota aquesta situació precària no puc evitar sentir-me "privilegiada"  per poder fer la feina que m' agrada. Ara està en perill poder seguir treballant com sabem i volem, també hem lluitat per arribar on som ara i ara també s'ho volen carregar.

No ens conformem en pensar que hi ha qui treballa en pitjors condicions, volem el millor pels nostres infants. Els més petits, que no poden estar a casa amb els seus referents afectius i  han de socialitzar-se abans d' hora, al  menys procurem que es sentin atesos, estimats i acollits afectivament. No els tractem com el nostre cotxe, al que abandonem al parking perquè no tenim temps de buscar un lloc on poder tenir-ne cura.

El seu futur en joc

Erasmus en aprietos

www.lavanguardia.com

Erasmus en aprietos

Los recortes de Educación perjudican especialmente a los alumnos catalanes

Aficions (Lectura)

La lectura

Segueixo buscant històries on endinsar-me, no soc massa exigent literariament parlant, suposo, no hi entenc gaire.

Devoro les novelles d' intriga, novel.le negres i també històriques. L' edat mitjana, tant llunyana i obscura, m' agrada endinsar-me i imaginar l' època i els indrets.

Tinc autors preferits? si La Donna León, en Mankell, l' islandés Arnaldur, tots els nordics....sembla que busco indrets i maneres de viure diferents a la nostra?

No, tracten temes universals, propers i alguns terribles: la por, l' oblit, el passat,

i també l' amor, la vida, l' amistat ....

Segueixo recomant la primera novel.la de Lluis Lach. El tercer més venut aquest Sant jordi, encara que això no vol dir res, hi haura molta gent a qui no agradarà. Per a mi és un cant a la llibertat !!!!!

Aficions (cinema)

El cinema: passió per les bones histories

M' agrada que m' expliquin histories que m' emocionin, interessin o em facin pensar, em costa que em facin riure, poques pel.li-cules ho han aconseguit.

Soc cinèfila clàssica i fidel a la historia del cine i si, tinc les meves pelis preferides: totes diferents entre elles, de diversos gèneres:

Matar a un ruiseñor

Muerte en _Venecia

Casablanca

La vida secreta de las palabras 

Blade runner

brokeback mountain

Desayuno en Plutón

Aficions (Fotografia)

No sòc una artista

No sé perquè sempre m'ha agradat fer fotos.

Suposo que com tot el que et passa durant els teus primers anys de vida, quan ets adolescent, acaba agradant-te el que agrada a els teus amics. Els meus volien ser fotògrafs professionals, directors de cine...

Crec que cap d' ells ho ha aconseguit però jo segueixo fent fotos: paisatges naturals, urbans, poques persones... m' incomoda penetrar en la intimitat dels altres, la respecto massa.

Però les meves fotos no son originals, soc massa conservadora,  la majoria no m' agraden però gaudeixo fent-les. A la meva filla també li agrada fer fotos però ella és més agosarada, original i creativa.a l' atzar n' he triat una quan esbrini com penjar-ne varies n' afegiré. És el llac de Banyoles, les antigues casetes dels pescadors del llac sempre m'han semblat molt fotogèniques. I les meves postes de sol a la ria....

empatia

    Por de l'inevitable pas del temps

Quan som joves i pensem que ens agradaria tenir fills... molts diuen que és un acte d' egoisme suprem, que ho fem per sentir-nos importants i perdurables. d' altres que és un acte inconscient, primari i instintiu que el ser humà necessita fer sense reflexionar-hi.

El que és segur es que representa endinsar-nos en un terreny desconegut, plé d' emocions contradictòries que ens fan gaudir i patir potser en parts iguals. De jove pensava que a mi ningú m' havia demanat permís per a portar-me a aquest món i haver de conviure amb gent a qui no havies triat...va ser en  un moment fosc i depriment. Quan creixes i madures acceptes el que calgui i si tens sort arribes a ser feliç.

Potser no hauriem de pensar-hi tant, crec que les generacions anteriors no ho feien, no sé si és millor o pitjor. el que se és els nostres fills viuen les vides que els hi hem donat sense demanar-los permís, i s' en surten com poden, tal com feiem nosaltres.

Però ara nosaltres no som actors ni directors , si no espectadors de les seves vides, espectadors angoixats contínuament per si seran feliços, si patiran més del compte, si erraran en les seves decisions...

Segur que no pensem en tot això quan desitgem i esperem el nostre nadó amb tanta il.lusió...

Ara es fan grans i mai hauria pensat que tindria tanta por.

Les avies deien: no haurien de créixer mai....

No sento nostàlgia de la meva infància si no de la seva.

Empatia

No et preocupis mare, per ser adulta ets força guai, el que passa és que la Sara ja es fa grandeta i tu no ho portes massa be (Diàleg d' una serie francesa de fa 18 anys)

Com ens poden retratar els comentaris dels nostres fills !!!!!!!!!!!!!!!

Hem educat els nostres fills perquè siguin persones lliure, autònomes, respectuoses, responsables, critiques...

De vegades resulta que sembla que ho hem fet tan bé que les seves opinions ens sorprenen i ens fan patir o com a mínim pensar i posar en dubte si no hem sabut transmetre que el respecte cap els altres inclou entendre que el que diem pot ferir els seus sentiments.

Quan t'en adones de que ets vulnerable, susceptible de patir, de sentir-te dolguda pel que pensin els demés

acabes plantejant-te que potser no és bó ser aixi.  Però podem triar? podem controlar allò que ens afecta?

Podem canviar i ser diferents? convertir-nos en persones fortes, segures, invulnerables?
 No és millor acceptar  que tenim pors, dubtes, punts febles..... tot un seguit d' emocions i sentiments que es fan ser com som i no d' una altre manera?