Impotència, desencís...ràbia
El futur, no el meu, el dels meus fills. Els podrem donar tot el que necessiten?
O tot el que voldríem oferir, tenim moltes ganes de donar i tenim por de decebre'ls?
Que esperen de nosaltres?
Se'n sortiran millor que jo?
Hem estat poc agosarats? no em arriscat més i ara ens decep el nostre passat.
Molt enrabiats i amb poca energia per combatre. 
Cercant solucions o esperant un "cop de sort"
S' ho volen carregar tot. Nosaltres ja vàrem lluitar i ara sortim al carrer com si res no hagués canviat.
Defensem la nostra feina
Malgrat tota aquesta situació precària no puc evitar sentir-me "privilegiada" per poder fer la feina que m' agrada. Ara està en perill poder seguir treballant com sabem i volem, també hem lluitat per arribar on som ara i ara també s'ho volen carregar.
No ens conformem en pensar que hi ha qui treballa en pitjors condicions, volem el millor pels nostres infants. Els més petits, que no poden estar a casa amb els seus referents afectius i han de socialitzar-se abans d' hora, al menys procurem que es sentin atesos, estimats i acollits afectivament. No els tractem com el nostre cotxe, al que abandonem al parking perquè no tenim temps de buscar un lloc on poder tenir-ne cura.
El seu futur en joc
www.lavanguardia.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada