empatia

    Por de l'inevitable pas del temps

Quan som joves i pensem que ens agradaria tenir fills... molts diuen que és un acte d' egoisme suprem, que ho fem per sentir-nos importants i perdurables. d' altres que és un acte inconscient, primari i instintiu que el ser humà necessita fer sense reflexionar-hi.

El que és segur es que representa endinsar-nos en un terreny desconegut, plé d' emocions contradictòries que ens fan gaudir i patir potser en parts iguals. De jove pensava que a mi ningú m' havia demanat permís per a portar-me a aquest món i haver de conviure amb gent a qui no havies triat...va ser en  un moment fosc i depriment. Quan creixes i madures acceptes el que calgui i si tens sort arribes a ser feliç.

Potser no hauriem de pensar-hi tant, crec que les generacions anteriors no ho feien, no sé si és millor o pitjor. el que se és els nostres fills viuen les vides que els hi hem donat sense demanar-los permís, i s' en surten com poden, tal com feiem nosaltres.

Però ara nosaltres no som actors ni directors , si no espectadors de les seves vides, espectadors angoixats contínuament per si seran feliços, si patiran més del compte, si erraran en les seves decisions...

Segur que no pensem en tot això quan desitgem i esperem el nostre nadó amb tanta il.lusió...

Ara es fan grans i mai hauria pensat que tindria tanta por.

Les avies deien: no haurien de créixer mai....

No sento nostàlgia de la meva infància si no de la seva.

Empatia

No et preocupis mare, per ser adulta ets força guai, el que passa és que la Sara ja es fa grandeta i tu no ho portes massa be (Diàleg d' una serie francesa de fa 18 anys)

Com ens poden retratar els comentaris dels nostres fills !!!!!!!!!!!!!!!

Hem educat els nostres fills perquè siguin persones lliure, autònomes, respectuoses, responsables, critiques...

De vegades resulta que sembla que ho hem fet tan bé que les seves opinions ens sorprenen i ens fan patir o com a mínim pensar i posar en dubte si no hem sabut transmetre que el respecte cap els altres inclou entendre que el que diem pot ferir els seus sentiments.

Quan t'en adones de que ets vulnerable, susceptible de patir, de sentir-te dolguda pel que pensin els demés

acabes plantejant-te que potser no és bó ser aixi.  Però podem triar? podem controlar allò que ens afecta?

Podem canviar i ser diferents? convertir-nos en persones fortes, segures, invulnerables?
 No és millor acceptar  que tenim pors, dubtes, punts febles..... tot un seguit d' emocions i sentiments que es fan ser com som i no d' una altre manera?