Per a vos: de juny 2013

diumenge, 30 de juny del 2013

El concert d' ahir 29 de juny

Sembla que has d'estar a favor o en contra del que sigui, no hi ha mitges tintes.
Podem estar a favor i no veure-ho tot perfecte.
També en això hem de saber ser crítics.
Sis hores a casa escoltant la tele i sobretot mirant-la, preguntant-nos perquè TV3 ens escatima una hora de concert, podent retransmetre' l per un altre canal com fa amb els esdeveniments esportius. Ens hem perdut en Peret, però tampoc n' hi ha part tant.
Entreteniment, coneixement, nostàlgia i emoció durant sis hores, mentre sopes i t' escarxofes al sofa. Descoberta de grans poetes en veus de grans actors, en Lluí Soler no li calia el full, va se impactant.
Descoberta d' artistes com la Mercedes Peón, dona-orquestra amb una sensibilitat exquisida.
Descoberta de Fermin Muguruza i la seva gran força que t' arrossega i t' aixeca del sofa, encara que no entenguem tot el que ens explica.
Retrobar la Dharma, i veure que per en Joan Fortuny es com si no passessin els anys, que segueix saltant i movent-se per l' escenari aixecant a tothom de les cadires, amb la seva Presó del rei de França.

I, ara si que soc imparcial del tot,oi? en Llach a capel.la emergint sota les llums del focus aconseguint que retornéssim 28 anys enrere i ens tornéssim a emocionar. I que amb el Núvol Blanc, la cançó que no va voler cantar en Pedro Guerra, va fer que se'm trenqués la veu en voler acompanyar-lo cantant com feia abans.
Emocions i records a flor de pell durant uns pocs minuts, que, tot sols ja paguen la pena perquè et tornes a sentir viva i enèrgica.
Versions memorables de les seves cançons com la de Miquel Gil amb el Jorn dels miserables, L' Alessio
Lega, en italià, cantant Abril 74 o en Cris Juanico i el nostre Viatge a Itaca. I molts d'altres que han volgut homenatjar en Llach amb menys o més fortuna segons el meu parer: la Lídia Pujol, exquisida, en Gerard Quintana i els sols increïbles de guitarra d' en Xarim Aresté, però no puc deixar d' expressar la meva decepció en veure com es pot arribar a destrossar una gran cançó com Laura.

Tot això ha estat per a mi el Concert per la Llibertat i encara no he nomenat per a rés la paraula independència. Fa 28 anys no hi pensava, eren moments d'altres reivindicacions, neguits i anhels universals, ara si que hi penso però encara no sento la necessitat de cridar per demanar-la.
A l' any 85 sí que cridava, ara no crido, i no només perquè ja no soc jove, si no perquè per a mi els anhels i desitjos potser son els mateixos: dignitat, llibertat, justícia social i solidaritat.

I el més emocionant es haver viscut des del concert del 85 fins el d' avui amb una persona que va venir del nord, que s' hi va quedar i que s' emociona més que jo davant de la força de la gent del carrer del que ja és el seu país i que voldria fer partícips a tots els que ha deixat enrrere a casa seva, a la seva terra , tota la joia, energia i força que encomanen esdeveniments com el Concert de la llibertat.

diumenge, 23 de juny del 2013

Catalonia

Catalonia, un álbum en Flickr.

El mar a Canet

El mar a Canet, un álbum en Flickr.

diumenge, 16 de juny del 2013

LA VILA DE GRÀCIA I JO

Retrobant els meus records de la Vila de Gràcia

El que ha començat com una passejada turística cercant edificis singulars del Carrer Gran de Gràcia s' ha convertit en un recorregut pels diferents indrets de la memòria i adonant-me de que des de ben petita, la meva vida ha estat lligada a aquest barri.
Des del carrer Bruniquer on vaig viure fins els set anys, i la plaça Joànic, espai de jocs on dies després de fer la comunió a l' església de la Virreina, vaig perdre la medalla d' or. La primera escola, l' antic Pedagogium San Fernando (ara Escola Patufet), i el forn de la cantonada amb Joan Blanques, on venien uns deliciosos brioixos amb xocolata a dins, premonitoris i molt millors que els bollycaos.
La primera feina, de mecanògrafa, al despatx d' uns enginyers, al costat de la Casa Vicens de Gaudi, al carrer de les Carolines, a prop de Fontana.
I en tombar la cantonada el Carrer St. Rosa, on van néixer i morir els diferents negocis familiars, font de tantes il·lusions i projectes, però també de tants mals de caps i decepcions. Des del taller, passant per la botiga i acabant per la fàbrica de gel, tot en 50 metres d' aquest carrer on vàrem veure envellir el pare i tots en diferents èpoques de la nostra vida hi vam fer alguna feina.
Ha canviat molt i l' únic que es manté igual, inclòs el rètol, que sembla que ha sobreviscut 30 anys, és el parking, on s'han guardat tots els cotxes de la família.
Les nits de joventut passejant per les places per acabar a can Quimet a la Rambla del Prat, davant del cinema Bosque, el bar de les guitarres, reconegut per tothom i desaparegut al 2009.
I a la maduresa, ja amb fills i aturada, l' aventura d' un altre negoci familiar, ara dels germans, a tocar de la Plaça de la Vila, que vàrem acolorir fabulosament, tant que no han pogut extraure tota la pintura de la façana , resisteix el Cian de la Cial. VFB. SL, com algun rètol antic de farmàcies reformades. No va anar bé, i va ser el colofó que confirmava que no es bo treballar amb la família.
I la petita Escola Bressol del Carrer Gran on vaig començar la meva carrera professional.
Ja de tornada cap a casa l' atzar ha volgut portar-me al carrer Pare Claret, al primer pis que vaig llogar en independitzar-me, amb el que va ser el meu "novio" des de petits, i que lluny de ser la millor època de la meva vida fins aleshores, es va convertir en un infern del que em va costar molt sortir.
Ha estat un passeig llarg però agradable, que he fet sola, acompanyada pels meus cels i els seus núvols, caminant pels carrers estrets i força ombrívols que feien més suportable la calor d' aquest diumenge d' estiu.
Quan hi he arribat Gràcia encara dormia, els veïns començaven a sortir de casa amb els seus gossos, els cambrers muntaven les terrasses endormiscats.
De sobte al Mercat de l' Abaceria un munt de gent amb samarretes negres proclamaven la Festa de l' Alegria i es disposaven a decorar amb els seus dissenys i grafits les persianes de les paradetes del voltant de la plaça i els nens de barri ja havien acabat un mural fantàsticament acolorit.
Aquesta gent del barri que va veure néixer els meus pares, on hi han viscut de joves i treballat tota la vida, però que no visiten gens sovint, des de que van marxar per viure al eixample ja fa més de 40 anys, exactament 47.
Ara son els seus nets, els nostres fills i filles, les que es passegen pels seus carrers i places, cercant festes, llocs de trobada i amics.
i jo, hi vaig a cercar colors, llum, tranquil·litat i pau i en trobo amb molts dels records d' una part important de la meva vida, que m' aclaparen i emocionen però que també em fan pensar : Ai !!! que t' estas fent vella, ja tens massa records oblidats.