El concert d' ahir 29 de juny

Sembla que has d'estar a favor o en contra del que sigui, no hi ha mitges tintes.
Podem estar a favor i no veure-ho tot perfecte.
També en això hem de saber ser crítics.
Sis hores a casa escoltant la tele i sobretot mirant-la, preguntant-nos perquè TV3 ens escatima una hora de concert, podent retransmetre' l per un altre canal com fa amb els esdeveniments esportius. Ens hem perdut en Peret, però tampoc n' hi ha part tant.
Entreteniment, coneixement, nostàlgia i emoció durant sis hores, mentre sopes i t' escarxofes al sofa. Descoberta de grans poetes en veus de grans actors, en Lluí Soler no li calia el full, va se impactant.
Descoberta d' artistes com la Mercedes Peón, dona-orquestra amb una sensibilitat exquisida.
Descoberta de Fermin Muguruza i la seva gran força que t' arrossega i  t' aixeca del sofa, encara que no entenguem tot el que ens explica.
Retrobar la Dharma, i veure que per en Joan Fortuny es com si no passessin els anys, que segueix saltant i movent-se per l' escenari aixecant a tothom de les cadires, amb la seva Presó del rei de França.

I,  ara si que soc imparcial del tot,oi? en Llach a capel.la emergint sota les llums del focus aconseguint que retornéssim 28 anys enrere i ens tornéssim a emocionar. I que amb el Núvol Blanc, la cançó que no va voler cantar en Pedro Guerra, va fer que se'm trenqués la veu en voler acompanyar-lo cantant com feia abans.
Emocions i records a flor de pell durant uns pocs minuts, que, tot sols ja paguen la pena perquè et tornes a sentir  viva i enèrgica.
Versions memorables de les seves cançons com la de Miquel Gil amb el Jorn dels miserables, L' Alessio
Lega, en italià, cantant Abril 74 o en Cris Juanico i el nostre Viatge a Itaca. I molts d'altres que han volgut homenatjar en Llach amb menys o més fortuna segons el meu parer: la Lídia Pujol, exquisida,  en Gerard Quintana i els sols increïbles de guitarra d' en Xarim Aresté, però no puc deixar d' expressar la meva decepció en veure com es pot arribar a destrossar una gran cançó com Laura.

Tot això ha estat  per a mi el Concert per la Llibertat i encara no he nomenat per a rés la paraula independència. Fa 28 anys no hi pensava, eren moments d'altres reivindicacions, neguits i anhels universals, ara si que hi penso però encara no sento la necessitat de cridar per demanar-la.
A l' any 85 sí que cridava, ara no crido, i no només perquè ja no soc jove, si no perquè per a mi els anhels i desitjos potser son els mateixos: dignitat, llibertat, justícia social i solidaritat.

I el més emocionant es haver viscut des del concert del 85 fins el d' avui amb una persona que va venir del nord, que s' hi va quedar i que s' emociona més que jo davant de la força de la gent del carrer del que ja és el seu país i que voldria fer partícips a tots els que ha deixat enrrere  a casa seva, a la seva terra , tota la joia, energia i força que encomanen esdeveniments com el Concert de la llibertat.