La primera crònica de l' any

Les millors cròniques son les que sorgeixen per atzar, les que et trobes pel camí..
La d' avui ha estat forçada, necessitava tornar a sortir amb la càmera, cercar la pau sota els cels i els núvols que tan m'han fascinat últimament.
Tornar a escriure sense compadir-me de mi mateixa, sense convertir aquestes pàgines en un diari personal.
En una ciutat com Barcelona,on he passat tota la meva vida, es inevitable que cadascun dels espais o petits racons s' associi amb alguna experiència viscuda.
I en arribar al Palau de Pedralbes, el primer que he trobat ha estat el gran rectangle de gespa, sense cap "utilitat" on fa més de quaranta anys ens portaven els pares a fer les fotos del dia de la mona, quan estrenàvem vestits lleugers, encara que la primavera no estigués instal·lada del tot.
I just al davant la Facultat de Biologia, on el Sergi ha passat els quatre últims anys provant de trobar una fita, alguna cosa que l' il·lusioni. Perquè li costarà tant apassionar-se per alguna cosa?
I només creuar la reixa m' aclapara el soroll de les meves fidels companyes de passeig, les cotorres escandaloses i invisibles. La frondosa vegetació del parc amaga els núvols i el meu cel. 
L' ambient és fred, fred de neu..però jo amb els meus fogots menopàusics i químics, aviat acabo suant i acalorada. Els ànecs s' empaiten, tot d' una, sense motiu aparent, fent un gran escàndol i esquitxades brillants
Els turistes miren embadalits el Palau i jo no puc ni retratar-lo. Té alguna cosa que em fa sentir que està fora de lloc, els noms dels diferents camins tampoc ajuden perquè et recorden antigues èpoques de polítics feixistes. Acabo sortint per retrobar-me el cels, la llum, el sol i el transit d'una diagonal mig buida, amb edificis moderns, on la ciutat s' emmiralla, provocant uns reflexos fantasmagòrics i inquietants.