Qui m' hauria dit mai que a aquestes alçades acabaria venen roba de segona ma i altres pertinències caducades en un mercat !!!!!!!!!!!!! Deu hores passant fred després de dies d' esforç preparant fustes i cavallets, cercant en els records i triant aquells dels que poder desprendre's ...pagant els drets d'us d' un trosset d' espai on encabir-ho tot.
Desenes de paradetes diverses, on tot tipus de gent exposen les seves obres, creacions, andròmines, esperant al menys recuperar l' inversió i guanyar alguns "calerons" per poder tirar endavant.
L' indret escollit per l' organització és ideal, l' estació de França manté aquell aire antic i alhora modern amb les estructures de ferro, immenses, i dos o tres trens, que asseguren poc transit de viatgers. La tonada típica per megafonia, que et manté tot el dia com " en train de " que dirien en francès, sembla que viatges en el temps i segueixes a terra, a les andanes, buides, llarguíssimes ..les vies es perden al fons, entrant en un arc de llum i claror, amb el gratacels de gas natural, vigilant i majestuós.
On m' he ficat? Tot va començar fa un parell de mesos, quan ,veient l' interès de la nena per aquests "affaires", proposo col.laborar-hi i compartir l' espai amb ella per tenir més genere i recapter més diners per a ella. Però ja se sap que els interessos dels adolescents poden variar de la nit al dia, depenent del moment de la seva vida, dels tràngols que estiguin passant ... tu els constates, observes, comprens, però res pot fer per ajudar.
Acabes sentint-te llunyana, inútil i en aquest cas... gairebé ridícula darrera d' aquest taulell improvisat, patint per que la veus trista, seriosa, desmotivada, avorrida....aguantant el tipus per no decebre't, ja que reconeix el teu esforç i bona intenció. No està en les seves mans il·lusionar-se en aquest projecte, no pot, tu pots fer-ho veure, posar bona cara com sempre, però ella no. M' ha costa entendre-ho, m´he sentit decebuda, indignada davant el seu desinteres i potser no he sabut fer-li costat.
Per acabar el dia, el pitjor ha estat tornar a casa i haver de sentir: "Les coses no es fan perquè a la nena li fan il·lusió les has de fer perquè tu vols, per guanyar diners".
Suposo que encara han de passar molts anys perquè els fills entenguin que sempre faràs coses per a ells.
O és que no n' aprendre mai ? i segueixo protegint-los massa, procurant estar a prop seu ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada