Fa 23 anys

Fa 71 anys tal dia com avui moria Miguel Hernàndez, i en fa 23 va néixer el Sergi.
Res en comú, nomes dates.
Fa 23 anys passejava pel passadís esbufegant i comptant contraccions, pesava 20 quilos menys i era molt feliç.
Avui ha estat un aniversari estrany, sense ell però arrossegant dos mesos d' enyorança. Avui passegem  pel voltants de Sta. Caterina, com dos turistes, com si estiguéssim de vacances  a un altra ciutat.
Cada dia quan camines pels barris vells de la ciutat et sembla que descobreixes nous racons, cada passeig és diferent i només t'en adones de que estas pels mateixos carrers quan busques la parada de bus més propera. Sempre és la mateixa.
Això ens ha passat avui, desprès de recorre els estrets carrers bruts, foscos, vells però plens de vida i records, fixant-nos en els vells comerços que encara sobreviuen al voltant del mercat de Sta. Caterina, que s'alça a l' esplanada, ampla, clara i lluminosa. 
Aquests dies no passejo sola i ho agraeixo tant !!!!
Caminem en silenci, observant-ho tot i constatant que ens parem i fixem en els mateixos llocs i detalls, no ens cal res més. Ja pensem en tornar-hi demà. 
Ens hem retrobat amb la família per dinar, deia gairebé dos mesos que no ens veiem,  i tots junts hem felicitat al Sergi i mirat fotos de Paris. 
Després d' una setmana dura, trista i angoixant no volia que el dia d' avui fos pitjor i m' enfonsés més...i ha esta molt bé.
Sembla mentida com ens podem conformar amb aquests petits moments.

Merde !!!!

Si . En francés !!!!!
Tot anava bé, avui, el dia acompanyava !!!1 He fet un tramit burocràtic més ràpidament del que em pensava i he sortit contenta.
Em sentia privilegiada i alhora culpable de poder estar prenent un cafè a l' antic Glaciar, a la plaça Reial, un dia com avui. Envoltada de turistes, que abans de l' una del migdia ja feien cua als restaurants pe dinar...Però tothom no era turista, del registre Civil sortien parelles, acabades de casar, en petits grups de 4 o 5 persones, uns músics amb acordions, els seguien tocant-lis alguna serenata, però acabaven marxant.
Alguns d' aquells grups els he vist més tard fent cua per dinar al restaurant "Les quinze nits de la Plaça Reial", deu ser nou, no el coneixia.
Pels carrerons dels voltants, tot era diferent. De sobte, d' una bugaderia, super-moderna, surt una velleta amb cinc euros a la mà que em pregunta si se fer anar l'assecadora....li dic que no ho fet mai però que ho puc provar...la senyora em dona els 5 euros i em senyala el número de la màquina. Hi ha una mena de caixer automàtic, no massa complicat per a mi, però segur que per a ella si. M´ho agraeix moltes vegades i s' asseu a mirar la roba com dona voltes a la super assecadora.
Em fixo en els aparadors dels comerços, com sempre, em fascinen: la barreja de colors, els diferents objectes i andròmines exposades, els bars i restaurants amb aire antic i luxós, sempre descobreixo algun  racó nou o al menys m' ho sembla.
I la gent, tan diversa en aquests barris, els contrastos... i els cels...procuro no mirar-los per no repetir-me i acabar fent centenars de fotos de núvols. I a les palmeres no hi ha cotorres.
I me'n adono que no he fet bé el tràmit...l' he espifiat, no he demanat el que tocava i em sento inútil  emprenyada...perquè ho sabia i senzillament no hi he pensat. No ho he recordat...El certificat havia de ser en FRANCÉS !!!!!!
No sé que fer amb el meu dèficit  d' atenció, o mala memòria o "despiste"...en ocasions és com si la meva memòria passes per les coses sense tocar-les, només un frec suau que no deixa empremta.

Rascacielos en Barcelona

Rascacielos en Barcelona, un grupo en Flickr.