Un moment emocional difícil: quan el niu es comença a buidar

Fins avui no m'en he adonat del que m' angoixa pensar, no tant que el Sergi ja no estarà a casa...com que estarà sol a una ciutat estranya, on no coneixerà a ningú. Angoixa la sensació de desempar que pot sentir si li passa alguna cosa.
Sento que el buit que deixarà, tot el que el trobarem a faltar en el nostra dia a dia és quelcom que podrem gestionar...però la incertesa i la por de saber que està sol, que no podrà trucar a ningú per demanar ajuda si té algun accident o es posa malat de sobte...és terriblement angoixant.
Només seran unes setmanes, després ja seran dos i l' un a l'altre podran donar-se suport i ajudar-se, fer-se companyia. Ja no l' imaginaré tant desvalgut. Sé que s'en sortiran, no els manquen recursos, empenta, 
ni ganes de tirar endavant. 
M' emociona i enorgulleix veure com s' acomiada de les amistats, com el trobaran a faltar també ells, com se l' estima tothom.
I per no pensar-hi tant, o potser encara més, reviso i busco fotos, n'embadaleixo mirant com ha canviat en tots aquests anys.

Ultim passeig per recarregar piles

Avui he tornat a sortir, càmera a l' espatlla...a caminar i suar per a produir endorfines i serotonina, diuen....
Feia molta calor, un set de gener i en màniga curta...és un dia estrany: laborable per gairebé tothom, però molta gent surt de rebaixes per gastar els pocs diners que queden després de les festes.
Les terrasses dels bars plenes, gent prenent el sol...avis amb néts...grans rètols a les botigues...i el cel blau, esplèndid...
I jo caminant, cap a Abacus per comprar l´ultim regal de Reis, amb retard...aprofito per passejar, avui encara puc.
A partir de demà tornarà la rutina, la feina i el no poder fer res que no sigui, això , treballar...
Torno mentalitzada ja que tothom creu que és el millor per a mi: "fes el que puguis...primer és la teva salut".
Si, però la meva salut però també necessita que em senti realitzada, activa, útil...
Les piles s' han carregat durant les vacances però el carregador no funciona bé i es descarregaran ràpidament.No puc canviar de carregador.

Records de joventut

Torna l' insomni...és que avui no m' he cansat. I el dia se m'ha fet molt llarg.
Reviso carpetes, endreço documents, descobreixo fotos rebudes que no havia vist mai i també d'altres que algú a escanejat, molt antigues.
Gairebé no em reconec...el pas del temps no te res a veure amb el cabell, o el pentinat, la roba...el cos ha canviat, però reconec la mirada i tots els llocs per on he anat passant, totes les experiències viscudes...
les imatges son les crosses de la memòria.
Totes tenen més de 25 anys, abans de ser mare, quan només havíem de pensar en nosaltres i el futur era quelcom llunyà, ni hi pensàvem. Ara és quan creiem que hi hauriem d' haver pensat i potser la nostra vida seria molt diferent,  però millor, necessàriament, no ?
Els viatges sense cotxe, amb busos i trens, carregant les pesades bosses de viatge, sense itineraris fixats, parant allà on anava bé...sense horaris, ni presses ni obligacions. I penses en els amics d'aleshores,
l'  Antonio, el pintor, a Madrid, qui sap on deu parar, no n'he sabut res mes, però conservo una de les seves obres. I el Patxi, a Pamplona, que fa temps ens va deixar, tot no era idíl·lic en aquella vida que portàvem...la seva foto fa més de 15 anys que ens acompanya cada dia a la nostra habitació.
Les tardes embotellant vi "cosechero" de la Rioja, amb un tapa-ampolles gairebé professional després de passar algun dies amb els amics de vacances o de cap de setmana.
Els dies de Platja al meu "odiat" Salou per a veure la família Riojana, les nebodes...a les que ja no veiem mai.
Els sopars al nostre primer pis,decorat amb quatre mobles arreplegats arreu, amb posters i fotos a les parets.
Centenars de records que van sorgint en mirar les fotos....jo que cada dia tinc menys memòria.
Esta bé recordar aquells temps sense renegar de tot allò que has viscut després i que ja s' ha convertit en més de la meitat de la teva vida i poder somriure veient que primeta estaves, i sense ulleres !!!!