Descobrint Barcelona

Si, avui he descobert el Pont llevadís del Port de Barcelona "La porta d' Europa", crec que li diuen.
Sempre es veu de lluny, no hi havia caminat, mai. De fet era l' única persona que hi havia. Era una mica desolador...només passaven camions i algun cotxe.
Però el paisatge que abastaves amb la vista era espectacular.....era immens, extraordinari...i hauria volgut atrapar l' horitzó...on un núvols flonjos estaven il·luminats per alguns raigs de sol, molt lluny de la costa.
El cel plomis damunt de Barcelona...al fons muntanyes nevades i el perfil de la ciutat amb els seus edificis moderns, de colors vius i d' altres antics, més foscos...un contrast fabulós. Fileres de contenidors de colors llampants, endreçats, cotxes nous de trinca, ben aparcats, constituint un ordre impecable en els infranquejables molls de descàrrega. Sense gent, sense masses sorolls, això em sorprèn envoltada con estic de ciment, ferros, cables, grues... els sons s' esvaeixen en l' immensitat d' aquell indret.
Per primer cop en tots aquests anys estic gaudint dels dies de baixa, em sento culpable...vull formar-me per poder canviar de feina, necessito trobar una altre feina i busco xerrades, seminaris, cursets...desesperadament. I també passejo, camino, molts cops sense rumb concret, suo la samarreta, com diuen els metges que haig de fer, però aquesta vegada m' ho passo bé.
No vull posar-hi masses esperances ..per si de cas...tot i fer un bon projecte i tenir un bon currículum, acaben decidint que no tinc el perfil. Ja m' ha passat altres vegades.
El handicap de la malaltia és com una ombra allargada, que tu pots arribar a no veure, de tan conscienciada que estas, de tant acostumada a viure amb el dolor, però de quan en quan cau damunt teu com una llosa.
Tot això pensava mirant l' horitzó, gris i daurat dels núvols de coto fluix.
I a mida que anava tornant i endinsant-me de nou en els carrers de la ciutat, en adonar-me'n de que em trobava bé malgrat haver caminat molt....he sentit por, por de tornar a treballar, de tornar a sortir exhausta i tremolant de la classe.
Quan camino i em canso, m' assec, agafo un bus i torno a casa, paro i recupero forces i sobretot procuro no estressar-me. Això és el que no puc fer a la feina, els nens i nenes et necessiten al cent per cent, no pots deixar d' atendre les seves necessitats ni un moment, si ho fas o et sembla que ho fas descansant al banc del pati cinc minuts, no deixes d'estar alerta, ni pots ni vols. El pitjor és sentir que no pots fer la teva feina tal com voldries , això es el més estressant.