Camí cap el mar

Avui he sortit pensant que aniria a veure el mar. Però no hi he arribat.

Horts urbans amb olor de pagués, jardiners treballant sense adonar-se'm que esquitxen als vianants amb un polsim de pedretes que fan mal.

Crec que he passat per carrers inèdits per a mi, tot i estar al costat de casa.

A prop de la plaça de les Glòries, eternament en obres, la ciutat era molt nova, el Teatre Nacional, L' Auditori, hi havia passat amb presses. avui m' ha sobtat, era tot molt nou i fred.

Sense adonar-me' n he anat a parar a un parc : "Parc de l' estació", a seques, al costat de l' estació del nord. Espai inèdit, fa baixada, arribes sota el pont de Marina... tranquil·litat i solitud. Només gent amb gossos.

Increïble !!!! Gent gran, parelles d' enamorats amb gos, i gent sense edat, probablement sense feina i alguns sense casa. Grans espais pels gossos, s' empaiten, s' ensumen, però obedients al crit del seu amo.
Gent diversa, que passeja, pren el sol, escolta música, dorm i xerra, potser es troben cada dia a la mateixa hora, en comú tenen els gossos, o potser alguna altra cosa 

De la primera foto, la gran urbe, amb els cotxes, les obres, els edificis enormes a la l' última, gent d' arreu que passa les hores com pot en un racó del parc acompanyada pels gossos, he fet un viatge endinsant-me en la quotidianitat d 'una gent, que podria viure a qualsevol part del món i probablement faria les mateixes coses: cercar un moment de pau i tranquil·litzat però tenint a prop, a tocar, si ho necessita, el caliu de la gent.

Un escenari de pel·licula de por

Ja he fet la meva dosi d' exercici. He sortit esperitada en sentir ressonar tambors al carrer.
Una riada verda anava carrer amunt. Son els castellers de la Sagrada Família que celebren aniversari. Segueixo la serp i l' estrèpit que fan fins que giren per un carreró que resulta recargolat i sense sortida i desapareixen dins el seu cau.
Darrera, en contrast amb el petit cau, majestuós, s' alça l ' Hospital de sant Pau, sota un cúpula de núvols gegants de diferents tonalitats del color blanc al negre.
És com una ciutat, petita i alhora grandiosa, amb edificis resplendents, daurats i acolorits, i d' altres tètrics  foscos i envoltats per tanques, xarxes o andamis rònecs.
S' escolta el silenci, estroncat en molts moments pel cant dels ocells...és un cant escandalós, estrident, una barreja exòtica...hi ha des de gavines fins a orenetes passant pels coloms i sobretot les cotorres.
No s' escolta el silenci però elles senten el clic de la càmera i surten espantades, aixecant el vol, veloces, en grup,  i sense deixar-se atrapar per la teva mirada curiosa i excitada.
El contrast dels antics edificis modernistes amb les noves construccions del nou hospital  sota els núvols amenaçadors de pluja per un costat, i flonjos coixins de coto per l' altre, et fa la sensació de que estas endinsant-te en un gran decorat digne de les millors pel·lícules de por.
Poca gent, com una ciutat deserta, algú que corre cap a munt,  gats que s'empaiten, alguna bata blanca allà al fons, algun carretó elèctric amb un empleat de seguretat, que et fa sentir ridícula quan t' has sentit temerosa en creuar-te amb la primera persona: algun solitari com tu. Empleats de la neteja i algun visitant de l' hospital, despistat... o mirant de esbravar-se una mica de les intenses emocions que emplenen el mon dels malats hospitalitzats.
I mentre camines  vols captar-ho tot amb la càmera, per no oblidar-ho, per conservar les imatges per sempre, però no el  rebombori d' emocions i sentiments que et desborden, es barregen i tant et fan sentir viva, cansada, interessada, joiosa de gaudir d' aquest espectacle, com perduda, sola, petita i desesperada.
La tornada, ja va marxant la llum, descobreixes una avinguda fosca, gris amb les lluminàries de Nadal apagades, t' acostes a casa i sents que, si, per avui ja he fet prou exercici.
Ara esperar si Bildu guanya al Pais Basc i si el PP per la majoria absoluta a Galícia.

El conjunt modernista més gran d' Europa

La galería de nuriabernabeu en Flickr.