T' estimo R.

Feia temps que no plorava...Abans era de llàgrima fàcil...
Ara ja no. Però avui he sentit tanta pena i dolor com feia molt de temps que no sentia.
Què era diferent? Què ha m' ha passat avui ?
Enfrontar-te a allò que ja saps i  tems, però que no goses deixar que t' aclapari.
Adonar-te' n de com estimes a una persona quan veus que està patint, que ha canviat, que ja no és qui era fa créixer en tu mateixa una emoció molt forta, que et desborda i et fa sentir impotent.
Sol i desvalgut, amb una expressió de tristor infinita, impenetrable....i envoltat d'una invisible cuirassa que t' allunya d'ell.
Com pot una personeta alegre, entranyable, carinyosa, divertida, que t' encomanava la seva
energia i vitalitat fa només dos anys enfonsar-se en un univers de foscor, melangia, ràbia i tristor i perdre's, difuminar-se entre els altres?

Que trista, impotent i culpable m' he sentit avui?
Què no hem sabut fer els qui l' estimem per permetre que s' allunyés tant de les nostres vides?
Si ell era el que ens les alegrava, ens feia riure, divertir-nos. com es feia estimar !!!!!
Ja aleshores patia? i no ho vàrem saber veure?

L' adolescència és una etapa dura, perillosa, plena d' entrebancs, desencisos, però no podem permetre que els nostres fills i filles només visquin aquest aspectes difícils, també és època de descobriments, d' emocions úniques, de noves relacions, nous reptes... Cadascú s'hi enfronta com pot....però, nosaltres els adults els hem d' encoratjar, valorar els seus avenços, i les seves capacitats.
I sobretot,  no esperar que siguin com nosaltres o com ens agradaria que fossin, ajudar-los a tirar endavant i  acceptar-los tal com son o volen ser.

Si, com a pares és difícil......però hem de mantenir-nos, ferms, segurs, confiats per poder ser el seu referent, que els doni seguretat i amor per arribar a convertir-se en persones sanes, autònomes i felices.