El nostres paradis particular: la ria de Lires. Espai per reflexionar, compartir, opinar, on podeu trobar, fotos ,reportatges, articles, temes que m' interessen, cites i ressenyes curioses
dissabte, 30 de juny del 2012
dilluns, 18 de juny del 2012
Aiii!!! El mar, el mar...
Ara Barcelona s' obre al mar, a les platges...però ja no veus el mar..només km i km de platges...plenes de gent. El passeig , les riuades de gent t' absorbeixen, topes, t' entrebanques i , al menys jo, no puc gaudir d' aquesta sortida al mar de la meva ciutat. Al menys ara, a l' estiu.
Em sento atabalada, em falta espai...vaig haver de marxar...ràpidament..cap als carres ombrejats..a la rambla del Poblenou, allí vaig poder tornar a respirar...
Digueu-me rara, "urbanita", però el carrer ombrívol, també amb molta gent però que passejava com jo, gaudint dels nombrosos contrasts que es troben en aquest barri ...
Ahir no vaig veure el mar
Em sento atabalada, em falta espai...vaig haver de marxar...ràpidament..cap als carres ombrejats..a la rambla del Poblenou, allí vaig poder tornar a respirar...
Digueu-me rara, "urbanita", però el carrer ombrívol, també amb molta gent però que passejava com jo, gaudint dels nombrosos contrasts que es troben en aquest barri ...
Ahir no vaig veure el mar
dissabte, 16 de juny del 2012
Agraïment
Quan veus que un divendres et quedes sense energia, sense forces, buida... et costa respirar i només badalles...
Com s' agreixen les mostres d' afecte i recolzament de la gent que t' envolta !!!!! Em sento útil i que la meva tasca a l' escola es reconeix, i també el meu esforç...
Es el millor que hi ha!!!!!
Sense ells et sents que tot va en contra teu, quan penses que sembla que els teus superiors fan veure que et coneixen i volen que creguis que tot és pel teu bé. "No t' estaran fent la punyeta?", si, es clar, perquè llenci la tovallola i plegui. Ells no valoren la meva feina perquè no la coneixen o no la volen reconèixer.
Com s' agreixen les mostres d' afecte i recolzament de la gent que t' envolta !!!!! Em sento útil i que la meva tasca a l' escola es reconeix, i també el meu esforç...
Es el millor que hi ha!!!!!
Sense ells et sents que tot va en contra teu, quan penses que sembla que els teus superiors fan veure que et coneixen i volen que creguis que tot és pel teu bé. "No t' estaran fent la punyeta?", si, es clar, perquè llenci la tovallola i plegui. Ells no valoren la meva feina perquè no la coneixen o no la volen reconèixer.
divendres, 15 de juny del 2012
dilluns, 11 de juny del 2012
T' estimo R.
Feia temps que no plorava...Abans era de llàgrima fàcil...
Ara ja no. Però avui he sentit tanta pena i dolor com feia molt de temps que no sentia.
Què era diferent? Què ha m' ha passat avui ?
Enfrontar-te a allò que ja saps i tems, però que no goses deixar que t' aclapari.
Adonar-te' n de com estimes a una persona quan veus que està patint, que ha canviat, que ja no és qui era fa créixer en tu mateixa una emoció molt forta, que et desborda i et fa sentir impotent.
Sol i desvalgut, amb una expressió de tristor infinita, impenetrable....i envoltat d'una invisible cuirassa que t' allunya d'ell.
Com pot una personeta alegre, entranyable, carinyosa, divertida, que t' encomanava la seva
energia i vitalitat fa només dos anys enfonsar-se en un univers de foscor, melangia, ràbia i tristor i perdre's, difuminar-se entre els altres?
Que trista, impotent i culpable m' he sentit avui?
Què no hem sabut fer els qui l' estimem per permetre que s' allunyés tant de les nostres vides?
Si ell era el que ens les alegrava, ens feia riure, divertir-nos. com es feia estimar !!!!!
Ja aleshores patia? i no ho vàrem saber veure?
L' adolescència és una etapa dura, perillosa, plena d' entrebancs, desencisos, però no podem permetre que els nostres fills i filles només visquin aquest aspectes difícils, també és època de descobriments, d' emocions úniques, de noves relacions, nous reptes... Cadascú s'hi enfronta com pot....però, nosaltres els adults els hem d' encoratjar, valorar els seus avenços, i les seves capacitats.
I sobretot, no esperar que siguin com nosaltres o com ens agradaria que fossin, ajudar-los a tirar endavant i acceptar-los tal com son o volen ser.
Si, com a pares és difícil......però hem de mantenir-nos, ferms, segurs, confiats per poder ser el seu referent, que els doni seguretat i amor per arribar a convertir-se en persones sanes, autònomes i felices.
Ara ja no. Però avui he sentit tanta pena i dolor com feia molt de temps que no sentia.
Què era diferent? Què ha m' ha passat avui ?
Enfrontar-te a allò que ja saps i tems, però que no goses deixar que t' aclapari.
Adonar-te' n de com estimes a una persona quan veus que està patint, que ha canviat, que ja no és qui era fa créixer en tu mateixa una emoció molt forta, que et desborda i et fa sentir impotent.
Sol i desvalgut, amb una expressió de tristor infinita, impenetrable....i envoltat d'una invisible cuirassa que t' allunya d'ell.
Com pot una personeta alegre, entranyable, carinyosa, divertida, que t' encomanava la seva
energia i vitalitat fa només dos anys enfonsar-se en un univers de foscor, melangia, ràbia i tristor i perdre's, difuminar-se entre els altres?
Que trista, impotent i culpable m' he sentit avui?
Què no hem sabut fer els qui l' estimem per permetre que s' allunyés tant de les nostres vides?
Si ell era el que ens les alegrava, ens feia riure, divertir-nos. com es feia estimar !!!!!
Ja aleshores patia? i no ho vàrem saber veure?
L' adolescència és una etapa dura, perillosa, plena d' entrebancs, desencisos, però no podem permetre que els nostres fills i filles només visquin aquest aspectes difícils, també és època de descobriments, d' emocions úniques, de noves relacions, nous reptes... Cadascú s'hi enfronta com pot....però, nosaltres els adults els hem d' encoratjar, valorar els seus avenços, i les seves capacitats.
I sobretot, no esperar que siguin com nosaltres o com ens agradaria que fossin, ajudar-los a tirar endavant i acceptar-los tal com son o volen ser.
Si, com a pares és difícil......però hem de mantenir-nos, ferms, segurs, confiats per poder ser el seu referent, que els doni seguretat i amor per arribar a convertir-se en persones sanes, autònomes i felices.
divendres, 1 de juny del 2012
Gràcies companyes, gràcies Alberto per una bona tarda de divendres
Sentir el recolzament de les companyes i adonar-te de que encara tens ganes de lluitar pel que trobes més just
dona ànims i energia per poder acabar la setmana passejant i gaudint de petits plaers com un suc de fruites natural de la Boqueria, envoltada d' un munt de colors, i olors increïbles.
Sempre amb pel meu fidel company de fatigues, penes i alegries...
dona ànims i energia per poder acabar la setmana passejant i gaudint de petits plaers com un suc de fruites natural de la Boqueria, envoltada d' un munt de colors, i olors increïbles.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)