Mirant a terra

Que bé estava l' últim dia que vaig sortir a passeig: mirava el cel !!!!! Dues setmanes de feina i ja no puc amb la meva ànima, m' obligo a sortir, si, però miro al terra. El dia s' esta aclarint, però el terra és ple de bassals on es reflecteix el cel....la vida. Camino 20 minuts i és com si hagués fet kilòmetres. Porto dues setmanes anant del llit a la feina, de la feina al sofa i del sofa al llit. El dolor em desperta per la nit i m' aixeco fatal, com a les primeres èpoques del diagnòstic. Estava millor, què m' ha passat? ..... Per primera vegada m' estic plantejant deixar de lluitar, plegar...no puc fer la meva feina, que és el que més m' agrada. No em donaran cap invalidesa, no sé ni per on començar.