Per a vos

Primer dia

Fabulós això de volar per damunt dels meus estimats núvols de cotó. Passem una zona de turbulències i l' avió va fent petits sotracs. He marxat angoixada i nerviosa. He hagut de còrrer per a embarcar, la falta de costum, feia molt de temps que no volava i mai ho havia fet sola. Neguitosa i trista per haver deixat a l' Alberto sol i molt "depre" . No hauria d' haver marxat, no puc treure del cap, però ja estava tot planejat i pagat. Arribarem abans d' hora, he provat de llegir però m'agafa son, el noi del meu costat també esta escrivint, tota l' estona. Deu ser francés, va anotant frases curtes amb una lletra petita i delicada, força clara, no goso mirar però de reüll veig que parla en algun moment de la joia de viure.No m' acabo de creure que estigui realment asseguda al quai St. Michel davant de Notre dame. El Sergi m' ha rebut amb un croissant de "beurre" i a casa seva m' esperava un regal de Brussel·les, xocolata negre belga. Després passeig pels Jardins de Luxembourg i xerrada de dones amb la Maria, parlant de l' Alba. M' ajuda adonar-me'n que no tenim punts de vista tan diferents, i ella és un noia jove. L' Alba, a la que a voltes sento tan llunyana, només pensar-ho m' entristeix i sento que potser soc mala mare, perquè no la comprenc. No acabo d'animar-me però escolto música, un violoncel, una trompeta, davant d'un vaixell de fusta antic transformat en un bar flotant. Prenc un cafè, corre aire i la barca es mou lleugerament. Més enllà un rodatge de cine, amb cotxes antics, un bar ambientat en els anys 20 o

més ? ...tot com un somni irreal.

Segon dia

No se com però he tornat a anar a parar al riu, el Sena, fugint del brogit de la gent del Pati del Louvre, és com un formiguer. Aquí s' escolten els batecs de l' aigua i corre aire, fa molta calor. Penso en què esperava jo d' aquest viatge a Paris i no m' acabo d' aclarir.. Camino amb la càmera penjada al coll, sola, com a Barcelona. M' abstrec de tot i m 'endinso en els carrers i places. Procuro apartar-me dels llocs més turístics i m' omplo de melangia. Esperava poder passejar amb el Sergi, compartir amb ell el que sento caminat pels molls del meu admirant Sena i observant els seus majestuosos ponts, i que ell m' expliqués el que sent vivint en aquesta gran ciutat. Si, segur que ho esperava, però sola deambulo sense rumb, al meu ritme i no em cal omplir els silencis, de vegades inevitables i angoixants. Però hem pogut gaudir d' una estona agradable als Jardins, on ell, estranyament, ha anat expressant les seves contradiccions i dubtes, aspiracions i anhels. Les dificultats que comporta prendre qualsevol decisió en els temps que corren. N' es conscient i procura ser conseqüent i aleshores es quan sents no poder ajudar-lo més. Però des de la seva escassa experiència pel que fa al que representa prendre decisions que poden afectar tota una vida, gosa opinar i jutjar respecte al que hem fet o no per trobar-nos en la situació actual. Potser té raó, però ara ja no hi ha marxa enrere i no podem reprendre camins que anys enrrere vàrem deixar passar.

Tercer dia

M'aixeco aviat, com sempre, surto a prendre un cafè mentre decideixen que volen fer i si volen que passem alguna estona junts. Provo de no destorbar i adaptar-me al seu ritme, sense un ordre ni organització conjunta. Descobreixo perquè el Sergi està més prim, no planifiquen els menjars, mengen el que hi ha. En definitiva, constato que passaré gana i acabo anant al supermercat a comprar algunes coses. El cansament comença a afectar-me i cada cop se'm fa més feixuc anar a caminar sola. Però vull aprofitar el temps i deixar que ells facin la seva feina. Sola a Paris trobo a faltar molt a l' Alberto, al que he deixat amb un munt de problemes, cansat i stressat. Tant bé que li aniria passejar pel Sena !!!!!. Estic en un barri "pintoresc", ple de terrasses, bars, pubs, comerços "vintage", aquí autèntics. Sembla que no estigui al bell mig de Paris, podria ser a la plaça major de qualsevol ciutat petita. Però no acabo d' estar del tot a gust, no compten amb mi i començo a pensar que els destorbo. M' he sentit dolguda i ho expressat directament, no fos cas que m' acusessin de falta de comunicació, preguntant si en algun moment faríem alguna cosa junts.

Vivint en una quimera d' independència fictícia, on sembla que cadascun fa el que li ve de gust, amb comptes separades i molta austeritat: així han començat la seva vida fora de la casa dels pares.

Disfressada d'una aparent independència quotidiana s' amaga una forta dependència emocional. No seré jo qui els digui com han de viure, però des de la meva perspectiva, com ha mare que ho ha donat tot pels fills, em dol no haver pogut compartir més estones amb ells. No esperava meravelles, ni coses excepcionals, només una mica de generositat.

Quart dia

Ja no he pogut escriure ni un mot, estic esgotada, la calor m' ofega però per fi hem passat tot un mati junts, vull seguir el seu ritme però em falten les forces i estic desanimada o potser decebuda? El Sergi m' ho nota, no sap el que em passa. Escric això, com una recapitulació d' aquest viatge anhelat, que havia imaginat tantes vegades i que m'ha deixat un munt de records, atrapats amb la càmera, i un reguitzell d' emocions diverses i potser contradictores però no me'n penedeixo d' haver-lo fet. La tornada, a l' avió, al costat de la finestra, se m'ha fet curt i m'he aïllat de tot captant tots els moments del trajecte, sobrevolant núvols i tempestes i veient com es moria el dia i tornava a casa.